sábado, 26 de agosto de 2023

22-07-2023 Concert de Pat Metheny-Festival de la Porta Ferrada

No és culpa teva Pat, sóc jo. Això pensava quan de camí cap a casa, després del concert, conduia el meu cotxe. Has enriquit tant la meva vida que ara tot això em sembla poca cosa. No puc evitar-ho, per això no és culpa teva Pat, sóc jo.

Volia fer una crònica del concert, però al final no la faré. La revista Enderrock ja ha fet una descripció excel.lent, amb tots el temes que van interpretar i en el seu ordre correcte. Jo, a moments, anava una mica perdut. Les melodies les tenia al meu cap, però no recordava quin tema era cada una d´elles. Al cotxe anava jugant a a les endevinalles. Quan arribi a casa, punxaré els temes que penso que ha tocat, dels que jo conec, es clar. Tot i que tinc un bon grapats de discos de Pat Metheny, la seva discografia és tan amplia, que sempre toca algún tema que no saps d´on surt. A més hi ha els temes dels seus últims treballs dels que no estic al dia. Els músics que l´acompanyaven son Chris Fishman al piano, orgue i teclats i Joe Dyson a la bateria. En el concert es presentava el disc Side Eye NYC (2021), on repassa en format de trio alguns temes de la seva trajectoria musical. I aquí arriba el problema. Quins temes escollir entre aquesta discografia brillant i plena de colaboracions estelars?. Suposo que va escollir els temes que a Pat el venia de gust interpretar i que fos posible fer-ho amb aquesta formació. I a mi em van faltar molt temes i molts músics omplint-los. Que hi farem Pat, no és culpa teva, sóc jo. Tu has tocat molt be, més que bé diria jo, com sempre que he tingut la sort de veure algún concert teu.



Vaig conéixer la música de Pat Metheny, sobretot a la Pat Metheny Group, l´any 1986. El meu amic i veí Carlos, era un gran admirador seu i tenia bastants vinils. Va marxar de vacances i em va dir: "José Luis, et deixo la clau de casa per si hi ha cap problema. Pots agafar tots els discos que vulguis si els vols escoltar". I vaja si el vaig fer cas. De tots els discos que tenia vaig aconseguir gravar dues cintes de cassette de 60 minuts, amb temes de discos com Travels, New Chautaqua, Pat Metheny Grup, The First Circle, As Fall Wichita, Rejoicing, Watercolors i American Garage, entre d´altres. Em va costar seleccionar temes, la majoria em semblaven aburrits, a mi que m´agradava (i m´agrada) el hard rock. Però vaig ser persistent, perquè vaig intuïr que allà hi ha havia alguna cosa valuosa i interesant i que jo l´havia de descobrir. Poc temps desprès vaig acompanyar al Carlos al concert que la Pat Metheny Group va oferir al Poble Espanyol de Barcelona, diria que era l´any 1987. Aquí vaig descobrir una banda impressionant i per sobre de tots, al gran Lyle Mays, creador d´aquelles maravelloses atmósferes i bellísims "solos" de piano. Vaig sortir content del concert però encara no havia arribat a con·nectar del tot amb aquella música. Aquelles cintes de cassette las vaig escoltar molt, sobretot al cotxe. Recordo especialment escoltar-las al Delta de l´Ebre, per camins rurals, envoltats de camps d´arrós, intentant arribar a alguna platja deserta i remota, amb els meus fills petits i la Mayte, a la que també li agradava molt. Escoltava molt un tema del As Fall Wichita, "Its for You", i els temes "New Chautaqua", "Sueño con Mexico" i evidentment el seu teme més conegut "Are you going with me?". Gaudia molt escoltant aquelles melodies mentres viatjava. Es una música especial per fer-ho. La majoria dels títols dels seus temes fan referència a viatges, tornades a casa, noms de ciutats o de rius, etc. Anys més tard, més concretament l´any 2009, vaig agafar un costum, quasi un ritual. M´havia aficionat a fer marxes de resistència per muntanya. Quan acabava una prova, normalment després d´una nit sense dormir i sense parar de caminar o de còrrer, desprès d´una dutxa i un café havia d´agafar el cotxe de tornada a casa i sempre posava el disc "Travels". Primer escoltava els temes "Going Ahead" i "As Fall Wichita, So Fall Wichita Fall" i quasi plorava d´emoció després d´experimentar tota una nit de maravelloses sensacions a la muntanya. Em trobava especialment receptiu després d´una activitat tan intensa i gaudia de la música d´aquest disc amb la mateixa força.



La meva afició a la seva música va anar a més i es va consolidar del tot al festival de Jazz d´Andorra de l´any 1991. Va ser un concert espectacular, amb una banda esplèndida i un tema que em va emocionar moltíssim: The First Circle. Vaig anar amb el meu amic Claudio, que per aquella época estava totalment entregat a la música de Pat Metheny. Vam fer un viatge d´anada i tornada a Andorra només per escoltar-lo, però va pagar la pena. Impressionant concert, amb un Lyle Mays brillant, igual que tota la banda. Que dir també del maravellós disc "Question and Answer" que va gravar amb Dave Holland i Roy Haynes, dos grans del jazz. O els seu disc "Secret Story". O "An Imaginari Day", amb el tema "Follow Me". No, no pararia i no és just per als músics que l´acompanyen actualment. Crec que Pat no está per a instalar-se a la nostàlgia. Ell sempre mira endavant, Reptes nous, músics nous. També he de dir que la seva banda més estable dels últims anys, la Unity Band, m´agrada força. La presència del gran saxofonista Chris Potter ha sigut un gran encert. He pogut veure en directe a Chris varies vegades a la Nova Jazz Cava de Terrassa, amb la banda de Dave Holland i amb la seva pròpia formació i puc dir que és un músic impressionant. Només cal escoltar de la Uniy Band el tema  "Signals", on la música va creixent en intensitat i la fusió entre Chris i Pat arriba a cotes d´emoció molt altes. Tot, acompanyat d´aquesta moguda seva (de Pat) de fer servir l´Orchestrion, aquesta màquina programada per marcar el ritme. Aquests dos músics sembla que estaven destinats a trobar-se però tot i això crec que serà molt difícil que cap músic pugui elevar els moments de creativitat de Pat Metheny com ha fet Lyle Mays. També guardo molt bon record del disc en directe de Joni Mitchell "Free man in Paris" de l´any 1979 acompanyats d´uns joveníssims Pat Metheny, Lyle Mays i fins i tot de Jaco Pastorius i Michael Brecker.

Lyle Mays i Pat Metheny de joves

Desprès d´aquell concert (el de 1987) l´he vist varies vegades més. Tant amb la Pat Metheny Group com amb altres músics: al Palau de la Música amb Joshua Redman, Christian McBrigde i Roy Haynes o amb el pianista Brad Mehldau al festival de Cap Roig. Però sempre m´agradat més la Pat Metheny Group. I es que la absència per la mort de Lyle Mays ens deixa un gran buit. Músic insubstituible, jo al al menys el trobo molt a faltar. I aixó és una mica el que vaig viure al concert. Trobava a faltar els músics que fan del temes de Pat una experiència inolvidable, que els donen color i emoció. Al concert va interpretar temes que em va fer molta il-lusió escoltar: "Bright Side Life", "Better Days Ahead", "Always and Forever" o "Farmer Trust" però quan va agafar la guitarra sintetitzada per mi va marxar la màgia. Com he dit abans li mancava color i emoció, tot i que els seus dos acompanyants van fer-ho molt be. Però no puc estar-me de comparar. Si, ja se que no és just. A més, estem al 2023 i tot ha canviat. Per aixó, no és culpa teva Pat, sóc jo. Va finalitzar el concert amb un tema acústic amb fragments de molts temes: "Last Train Home", "Minuano", "This is not America", "James", "Antonia". Només eren petits moment però a dins del meu cap s´instalaven aquestes melodies i durant aquest dies he tingut la necessitat d´escoltar tots aquests temes. M´has obert la gana de tornat a escoltar-te. Això és el que ha pasat en aquest concert i això si que es culpa teva, Pat. Va acabar el concert amb l" Are You Going With Me?" però desprovist d´emoció, al menys com jo estava acostumat. El públic estava entregat però crec que es va contagiar d´aquesta fredor. Potser les absències em van condicionar massa, tot i que vaig anar al concert sense cap expectativa, obert a tot. Això comentava al acabar el concert a l´Antonio i la Irene, als que vaig trobar a l´ accedir al recinte. Va ser una sorpresa, encara que no vam poder seure junts perquè les entrades eren numerades.



Estaré eternamenr agraït al Carlos per haver-me donat a conèixer a aquest gran músic. La seva música ha estat present en moltes etapes i moments de la meva vida. Potser seria la banda sonora principal del meu recorregut per aquest planeta.


lunes, 14 de agosto de 2023

Octubre 2022-Juny 2023. Curses i caminades

Des.de la crónica de la Matagalls-Montserrat del mes de setembre no he fet cap entrada. He estat mandrós i no m´ha vingut la inspiració. Ara, set mes desprès, i encara sense ganes, faré un resum de les meves activitats perquè no se m´acumuli la feina. No vull tenir tantes coses pendents o m´explotarà el cap. No ha estat malament. No participo en tantes curses o marxes com fa uns anys, però encara em mantinc en bona forma. El fet d´anar mès a poc a poc no em preocupa. En realitat puc dir que estic gaudint mès que mai.


Si algú llegeix aquesta crònica no sabrà, com és lògic, que ara mateix la estic fent de nou. Si faig l´excercici d´escriure sobre les meves curses és per explicar alguna cosa diferent a una simple descripció de la mateixa: punt de sortida, distància, desnivell acumulat, llocs per on passa, organització, etc. Per tot això ja hi ha Wikiloc, una eina molt útil. M´agrada més parlar de sentiments, d´emocions i d´experièncias amb altres persones. Per que al cap i a la fi, quan decidim fer una cursa de muntanya o una caminada de resistència el que busquem és viure amb majúscules. Gaudeixo dels records, dels paisatges, de les persones que trobo o que m´acompanyen i els meus sentiments s´intensifiquen. Estimo més als meus i tot el que pasa pel meu cap es torna mès positiu i bonic que el dia anterior.



També vull dir que he estat lluitant amb mi mateix abans d´escriure tot aixó. Ha estat un matí molt maco. He fet la meva sortida de diumenge per Sant Llorenç del Munt, aquesta vegada sól, ja que el meu amic i company habitual, l´Antonio, es troba de viatge. Pensava reprendre la crònica i he decidit que no pagava la pena continuar-la tal i com la estava fent. La lliuta a la que faig referència ha estat entre començar a escriure o escoltar música. I he tingut un d´aquells moments màgics que fa uns anys acostumava a viure. He punxat un tema i de cop, se m´ha obert tot un món, tot un reguitxell de temes musicals al cap, un rera un altre i no podia deixar de fer-ho. He gaudir molttísim i m´ha servit d´inspiració per continuar fent aquesta crònica, encara que ara ja no tinc temps per continuar fins un altre moment. Em toca refer tot el que ja havia escrit, que no és poc.

30.09.2022 Primera Marató de Muntanya de Catalunya 42 kms +1800 m. Sant Llorenç Savall.

Aquesta és la Marató de Muntanya que he fet mès vegades, potser per la proximitat a casa. Si no tinc cap altre objectiu a la vista m´acabo apuntant. A més, en aquesta edició feien un preu especial a les persones aturades, com era el meu cas, i aixó em va acabar de convèncer per ferla un altre vegada. També suma el fet de que sóc un enamorat de Sant Llorenç del Munt.



Ja he fet varies vegades una crónica d´aquesta cursa i més o menys ès sempre el mateix. Coincidint mab el canvi horari podem dormir una hora més i sortir ja de de dia a les 7 del matí. Abans, en el pavelló del poble, recollim el dorsal i és un bon moment per fer la xerrada amb persones conegudes. A les 7 donen el tret de sortida i s´acaba la xerrameca.



El primer tram fins a la casa de La Muntada és tot per pista i aixó fa que no es facin taps. Aquí la cursa ja posa a cadascú al seu lloc. Jo, com sempre, em vaig quedant a la cúa. Se perfectament quin ès el meu ritme i acabaré per avançar a alguns corredors que no han dosificat bé la distància. Des-de La Muntada es puja a Castelldepera i enfilem cap a La Roca Sereny, la qual vorejem per la seva dreta sense fer cim. Fa uns anys si que es pujava a aquest magnífic turó. Passem per l´Era Ventosa i baixem cap al Marquet de les Roques (avituallament). Passada aquesta magnífica edificació modernista comença la festa. Un factor al meu favor és el coneixement de la zona. Pugem  fins al Collet del Llor, des-de aquí al Coll d´Eres (avituallament), i seguim fins La Mola, el punt més alt de tota la cursa (1104 m), després de recòrrer una mica més de 19 kms. L´objectiu era passar fregant les tres hores i  ho vaig aconseguir. Ara toca fer un llarga baixada fins Les Arenes, tocant al riu Ripoll. A partir d´aquí alternem trams de corriol i de pista amb tendència de pujada peró que en molts moments es deixen còrrer. Em sento molt bé en aquest tram i avanço a uns quants corredors. Arribem a l´emita de Sant Jaume de Vallverd (avituallament) i fem un últim tram de pujada, que a aquestes alçades de cursa es fa bastant dur. Quan arribem a dalt, passat el km 37, tot és baixada fins a Sant Llorenç. Mantinc un estira i arronça amb un altre corredor als últims quilòmetres però finalment no aconsegueixo avançar-lo. Ho hem passat be.



El meu temps ha estat de 5:58:37, mès o menys igual que sempre. La possició, la 145 de 180 arribats.

25.12.2022 Pujada a La Mola per Nadal. 3,9 kms +465 m

Ja he perdut el compte de les vegades que he fet aquesta pujada. Fa uns anys no sabia que hi havia tanta gent sana que puguès fer una activitat d´aquest tipus un dia de Nadal. Pensava que la majoria de la gent estaria dormint "la mona" desprès d´una nit d´excessos. Sempre m´agrada ferla per ser un dia tan especial. No he fet mai la inscripció per avançat, la faig el mateix dia de la cursa. Al arribar, sempre hi ha la mateixa persona (o sigui que ja és un clàssic) preguntant a la gent si és la primera vegada i els deriva cap a una taula o un altre. Si l´has fet els últims anys ja tenen les teves dades i la inscripció és molt ràpida. Em fa gràcia la situació, crec que jo seria capaç de fer la seva feina desprès de tantes vegades escoltar les mateixes paraules Costa llevar-se al matí havent dormit tres o quatre hores però sempre m´obligo i ho faig. "Pensa en la recompensa", em dic a mi mateix. L´ambient és magnífic i al marge de les persones que paguem una inscripció, puja molta més gent per animar als corredors a la part final. També trobo sempre a moltes persones conegudes, be participants o be persones que fan el camí a peu per animar. 


Aquest any he pujat molt bé i he acabat amb un temps de 35:44 i la possició 133 de 249 arribats. Desprès de xerrar un mica toca baixar un altre vegada al punt de sortida a Can Robert, per gaudir d´unes taules plenes de dolços i de beguda, inclossos porrons de cava. També he de dir que m´agradava més quan donaven coca de vidre. No es pot tenir tot. 



29.01.2023 Mitja Marató de Terrassa.

Una any més he fet la cursa de casa i ja son 18 edicions completant aquesta mitja marató. Tic un vincle emocional amb aquesta prova. Va ser la primera mitja marató que vaig fer i això va supossar un abans i un desprès, no sól com a corredor, sinò com a persona. Entrenar, fer curses, viatjar, conèixer el territori, ha canviat la meva vida. Constancia, perseverància, esforç, tot això m´ha servit per afrontar les meves pors, m´ha fet mès fort i m´ajudat a aconseguir objectius a la vida que abans em semblaven impossibles. I no parlo només d´objectius esportius, sinò vitals. També m´agrada molt que la Mayte sigui al carrer, al costat de casa, quan jo passo. Ella em fa fotos i jo li llencó petons a l´aire impulsats amb l´ajuda de les meves mans. 




Ha estat la primera vegada que he corregut sense expectatives i finalment ho he aconseguit. Be, si sóc sincer, no ha estat del tot així. Realment, em vaig proposar l´objectiu de fer un sub 1:45. "Sense pressió. Si no pots, no miris el rellotge, gaudeix de la cursa i de l´ambient de la ciutat", pensava jo. Com sempre vaig sortir més ràpid del que tocava, però no em sentia forçat, i vaig provar d´aguantar. Estava situat entre les llebres de 1:40 i 1:45. Així va ser fins el km 14 a on, sense saber ben be com, em va atrapar el grup de la llebre d´1:45.



A partir d´aquest moment vaig intentar engantxar-me a aquest grup, cosa que no acostuma a passar quan un grup t´avança, peró aquesta vegada si que ho vaig poder fer. Ens trobavem a la part més suau de la cursa i aixó em va facilitar la feina. El grup ja s´havia desfet, així que vaig acompanyar a la persona de referència, membre de corredors.cat, igual que jo. El cas es que vam fer aquests quilòmetres tots dos plegats, xerrant, i ens vam plantar a la línia d´arribada. Al final, amb un petit esprint, vaig aconseguir acabar amb un temps d´ 1:44:47.  La possició ha estat la 432 de 831 arribats.


Molt content amb la meva marca i amb aquesta nova versió com a corredor.

26.03.2023 Ruta dels Tres Monestirs 54´4 kms +2142 m.

Un dissabte, el company Jordi, del grup de corredors Els Mossenaires em va fer una pregunta: faras aquest any la 3 monestirs?. Aquesta opció no havia passat pel meu cap però en aquell moment em vaig plantejar la possibilitat de fer-la. L´havia fet per última vegada l´any 2003, o sigui, fa 20 anys. Així que, quan van obrir les inscripcions, no vaig dubtar en fer la meva. El plan era anar amb el Jordi i el seu fill. Per a mi era tot un repte perquè no estic acostumat a fer marxes llargues acompanyat de ningú a no ser que sigui del meu amic Antonio. 

L´hora de sortida d´aquesta marxa és entre les 5 i les 6:30 del matí. No és una cursa, és una caminada de resistència no competitiva. No es publiquen classificacions, nomès la llista de les persones que han completat la totalitat del recorregut abans de les 20 hores del mateix diumenge. De entrada i per no molestar a ningú vam decidir anar en tren fins Sant Cugat ja que el primer tren des-de Terrassa sortia a las 5 del matí. Finalment vaig anar en cotxe, ja que en Xavi, el mateix al que vaig fer referència en la Matagalls-Montserrat, es va oferir a portar-me ja que ell també hi anava acompanyat dels seus dos fills, l´Oriol i el Gerard. El Jordi també va anar en cotxe finalment, la seva dona el va portar a la sortida. Jo vaig deixar el cotxe al matí del dissabte a Monistrol. Crec que l´hora de sortida no la van tenir en compte en el moment d´escollir la data ja que va coincidir amb el canvi horari, o sigui que a més a més de matinar molt s´afegia una hora menys pel canvi d´hora. Tot aquest rotllo dels cotxes ho explico perquè serà rellevant al final d´aquesta crònica.



Bé, en tot cas, vam poder sortir bastant d´hora gràcias al Xavi i a la companya del Jordi al que, per cert, vaig trobar de seguida acompanyat del Roc, el seu fill. Era negra nit i vam sortir amb el frontal engegat. Caminem cinc o deu minuts i començem a trotar a veure com respon el cos. Tot va be, així que agafem una mica de velocitat i no parem d´avançar gent en una llarga filera de frontals. Arribem al primer avituallament a on mengem i bevem una mica i continuem. En una zona de camps, a prop de Terrassa, es fa de dia. Al barri de Les Arenes trobo al Manel. Feia anys que no el veia. Havien tingut molta relació fa uns anys i em va fer moltísima ilusió. Estava acompanyada per un noi al que no vaig conèixer, però després vaig saber que era l´Arnau, el seu fill, al que havia vist moltes vegades quan era petit. Així ès la vida. Tens una relació intensa durant anys amb algunes persones i de cop s´acaba. Anys més tard ja no coneixes al seus fills amb els que vam estar junts durants tants caps de setmana a la casa d´un amic comú, a Sils. Ens vam abraçar i em va acompanyar una estona. Ell és del Centre Munyanyenc Sant Llorenç i estava controlant el pas del participants. També em va dir que a l avituallamet estava la María José, la seva dona a la que també vaig saludar amb molt d´afecte. Doble ilusió. Ens mengem un magnífic entrepà de butifarra que ens dóna forçes per continuar.



Durant tot aquest tram no paro de xerrar. Estic a la meva ciutat i recordo tots aquets lloc per on passa la marxa i em venen records de la meva infantesa, quan tots aquests edificis no existien i tot eren camps de blat plens de roselles a la primavera. Vaig pensar que potser era millor callar una estona. Conec al Jordi des-de fa uns 10 anys, però nomès de trobar-nos els dissabtes amb els Mossenaires. Es posible que estigui parlant massa i potser molesto una mica. El Roc pensarà que em passo el temps explicant batalletes com "El abuelo Cebolleta" i no li falta raó. Així que decideixo moderar els meus comentaris. També es cert que caminar-córrer en silenci, escoltant a la natura, tampoc està malament, M´atreviria a dir que està molt bé.



Passem per Matadepera i comença la pujada a La Mola. El meu ritme és lleurerament superior al del Jordi i el Roc, però vaig afluixant per pujar plegats. Trobem companys del grups Els Mossenaires pel camí i xarrem animadament. Jo arribo al cim una mica abans que els meus companys de travessa i trobo més gent coneguda a dalt. Caminar, còrrer i xerrar, igual que fem cada dissabte. Ara tocar baixar fins a l´avituallament de la Torre de l´Angel. Estem contents, jo fins i tot una mica eufòric, com sempre que faig aquest tipus d´activitat. Continuem i arribem al següent avituallament, a la Casa de l´Obac. En aquest tram el Roc ha tingut una petita ensopegada i nota una mica de mal a un abductor. El seu pare insisteix en que si li fa mal és millor plegar però en Roc va fent i no vol. Crec que pateix més el pare que el fill amb aquesta situació. Cada cop, el ritme meu és més alt que el seu i haig d´anar esperant a les cruïlles per continuar plegats. A la casa de Les Vendranes decidim que jo continuï al meu ritme. Ja els esperaré al Monestir de Montserrat ja que els haig de portar en cotxe fins a Terrassa una cop acabada la ruta. Passo per Vacarisses, Monistrol i enfilo la pujada a Montserrat. Em trobo molt bé tota la estona. Arribo amb un temps de 9 h 12 min. 25 minuts més tard ho fa el Roc i 20 minuts desprès arriba el Jordi. Ja estem tots trets, tot a anat bé. 

Ens dispossem a baixar en el cremallera ja que jo tinc el cotxe a Monistrol però ens trobem a dos Mossenaires allà que també han fet la travessa. Em sap greu però no recordo el seus noms. Ells tenen el cotxe a dalt o sigui que baixem amb ells i ens acompanya un altre home que s´afegit al grup i que també és de Terrassa. El conductor torna a pujar per recollir a la seva germana que també està fent la travessa i la resta contiuem fins a Terrassa amb el meu vell cotxe però que encara em fa un bon servei. Arribem a casa després d´una animada conversa al cotxe. Ha estat un bon dia.



Vull donar les gràcies al Xavi per portar-me fins a Sant Cugat i al company Mossenaire per baixar-nos a Monistrol. Si ho haguèssim planificat no ens hauria sortit tan bé.

30-04-2023 Caminada Riudoms-La Mola-Riudoms. 53,5 kms +1600 m.

Aprofitant que la Mayte havia marxat a Córdoba amb una amiga i que el dilluns era 1 de Maig, o sigui festiu, em vaig inscriure en aquesta marxa. Ja l´havia fet l´any 2009, quan vaig completar la Copa Catalana de Marxes de Resistència, peró en aquella ocasió no vam pujar  a la Mola de Colldejou degut a condicions meteorològiques adverses. Ens vam saltar aquest tram i em vaig quedar amb ganes de conéixer aquesta roca gegantina. Ara tenia al davant la possibilitat de fer-ho.



A quarts de cinc del matí sortia de casa en direcció Riudoms. A les 6 recollia el dorsal i prenia un café, cortesia de l´organització. Donen el tret de sortida i després de caminar una mica començo a trotar. Mica en mica vaig incrementant el rirme. Corro sense aturades fins el poble de Riudecanyes, al km. 11 aproximadament, El terreny és pla i transcorre per zona agrícola. A Riudecanyes hi ha un avituallament i passat aquest el camí comença a pujar una mica peró sense decissió, amb timidesa. Passem el pantà, pràcticament buit, i podem seguir corrent, el terreny ho permet. Més endavant comença la pujada de debó. Fins aquí he estat situat més o menys amb un grup que ens avançavem els uns als altres, sempre les mateixes persones. La pujada posa a cadascú al seu lloc, és força explosiva. Fem uns 350 m de desnivel en el tram fins al Castell Monestir d´Escornalbou, a on faig un entrepà gaudint de les vistes, peró que no seran res en comparació a les que gaudiré a partir d´ara. Baixem al poble de l´Argentera i començem un altra pujada fins arribar al Parc Eólic del Trucafort.



Aquí les vistes de la Mediterrànea són encara molts millors. Ens trobem envoltats per grans molins de vent, molts molins de vent diria jo. Son enormes i no puc deixar de mirar-los. Son a ple funcionament i fan un soroll ensordidor. No puc gaudir del silenci propi de la natura però a ´l´hora és una sensació hipnòtica. Estic atrapat en un mon de moviment i soroll en mig de la natura i em sento be. Imaginava a Miquel de Cervantes intentant descriure la lliuta del seu Quixot amb aquest gegants contra els que no te, ni tenim, res a fer. M´ho passo be amb aquests tipus de pensaments. Després d´atravessar el parc eòlic baixem fins a una carretera, però de seguida pugem un altre vegada, després de l´avituallament. Ens enfilem cap amunt, direcció La Mola de Colldejou. A mida que avançem les vistes van millorant i el camí es cada cop més vertical. Superem una canal i aribem a l´últim tram, que sembla més un ambient d´alta muntanya que no pas un modest cim de la costa catalana (921 m). Molt maco. A dalt les vistes son superbes. Ha pagat la pena venir, només per gaudir d´aquesta zona.



Estic al km. 28 aproximadament, o sigui una mica més de la meitat de la marxa. Fins ara no ha fet massa calor i s´agraieix. Ara toca baixar fins al poble de Colldejou i progressar per corriols fins a la zona de roca roja, per la que pujem fins al Collet Roig i baixar a la famosa i frequentada ermita de la Mare de Déu de La Roca, molt a prop de Montroig del Camp. El camí ja ha baixat del tot i tornem a travessar camps, en aquesta ocasió d´oliveres. La calor ara si es molt intensa. Penso en els que encara estan enrera i com els afectarà tanta calor durant unes quantes hores més. Jo intento còrrer tot el que puc per arribar l´ abans possible, però no tiro, els meus ritmes són fluixets. La calor m´està passant factura. No paro, de vegades camino una mica, per recuperar, però nomès tinc un obectiu: arribar. Feia temps que no patia com estic patint avui i aixó que és pla, encara que amb una mica de tendència de pujada. I aixó, quan vas justet ho notes de seguida. Finalment arribo a Riudoms. He invertit 8 hores i 22 minuts. 




Durant els últims quilòmetres ho he passat malament. En aquest tram el meu cap ha entrat en pensaments negatius. Estava emprenyat i anava renegant de tot. Arribo a la conclusió de que ès un mecanisme d´autodefensa, necessito descarregar-me, i em ric de mi mateix. També sé que arribarè i podre menjar, beure, fer una bona dutxa i després, encara que hagi de conduïr fins a Terrassa, podré descansar i relaxar-me al sofà de casa. Com sempre. I a sobre demà es festa. No m´agrada patir, però s´ha d´aprendre a fer-ho. Es part de´aquest tipus d´activitats.  Com es diu en castellà "quien algo quiere algo le cuesta".

17 de Juny del 2023. Transfonterera Cap de Rec. 49 kms +2500 m.

Un dia vaig rebre un Whastapp del meu amic Ernesto. "Aquest any penso fer la Marxa de Cap de Rec, t´animes i la fem plegats?". L´última edició en que vaig participar va ser l´any 2010 i em feia ilusió tornar a fer-la. Aquesta és una prova d´aquelles que deixen marca: paissatges espectaculars d´alta muntanya, duresa i molta aigua. Li vaig dir que si, que comptés amb mi. Així que quan van obrir les inscripcions no vaig trigar en fer la meva.

El divendres dia 17 a la tarda ens vam trobar al Refugi de Cap de Rec ja que l´Ernesto pasava uns dies a Ribes de Fresser i jo pujava des-de Terrassa. Vam sopar cómodament al costat de la seva furgoneta i poc passades les 10 de la nit ens ficavem al sac de dormir.



A les 5 del matí sonaven les alarmes dels mòbils. Recollim el dorsal i mengem una mica. Fa una mica de fred però ens decidim pel pantaló curt, en poca estona ens sobrarà la roba. A les 6 donen el tret de sortida.



De entrada baixem fins al poble de la Vilella. Abans hi ha havia aquí el primer avituallament però ara hem de continuar fins a Can Jan de La Llosa, al km. 7,4. Mengem, bevem i cotinuem. Els rius baixen amb força aigua, bastant mès del que esperava. Continuem amb pas tranquil, sense còrrer fins al Prat Xiuxirà, segon avituallament, al km. 12,7. Aquest avituallament és més complert que l´anterior. Aquí comença la pujada de veritat fins al Port de Vallcivera. En total remuntem uns 1100 m de desnivell. Arribem al port ,a l´estany de l´Illa i en un moment ens plantem al refugi del mateix nom, al km. 18,3 i tercer avituallament.



Ara toca fer una llarga baixada en un entorn preciós, amb molta aigua. Ens trobem a la Vall de Madriu. El nostre ànim ès bo. No parem de xerrar de tot, especialment de música. L´Ernesto és una bona companyia. Ell está més fort però s´adapta molt bé al meu ritme. Trotem a la baixada ja que sabem que a la part final segurament tindrem pluja. A la sortida ens han advertit que aquesta circumstància es pràcticament segura. Començem a avançar gent. Un tram de pujada dona pas a una forta baixada fins a la Font de la Closa, al km 30 i final per als participants de la marxa curta. Aquí ens aturem una estona, mengem força i carreguem aigua. Ara toca el tram més dur de tota la marxa. Tenim 1400 m. de desnivell fins al Coll de Sant Vicenç, però la part més dura és fins al Refugi de Perafita. 




Primer baixem una mica però no aribem a trepitjar l´asfalt andorrà. La pujada fins al refugi es constant i força vertical. Baixa aigua per totes bandes. El camí va fent ziga zagues per dins d´un magnífic bosc. Els meus quadriceps començen a patir de valent. Es questió de temps patir rampes. Arribo tocat al refugi però no hem deixat d´avançar gent. Som al km. 36,6 i al cinquè avituallament. Prenc un Ibuprofè a veure si marxen les rampes. Encara falta desnivell però la pujada ja no és tan dura com a la part anterior. Ara avancem per una zona herbosa sense bosc i podem veure tota la pujada fins al Coll de Sant Vicenç, a una 2500 m d´alçada. L´Ernesto va una mica davant meu. Arribem al coll i tornem a entrar a Catalunya. Iniciem la baixada fins al Refugi dels Estanys de la Pera on hi ha l´ùltim avituallament. Som al km. 40,7. Arriba la pluja anunciada i ja no ens deixa fins a l´arribada. Correm tot el que podem ja que ara tot és pla i baixada. A moments la pluja cau amb força. Nosaltres arribem en 10 h 30 min. Penso en els que venen darrera, a nosaltres la pluja nomès ens ha caigut l´última hora i mitja. 


A l´arribada ens fan una fotografia i ens donen una entrepà de butifarra. Mentres ens el mengem comentem la jugada. Estem força content de com ha anat tot. Es una marxa molt maca, dura, amb terreny d´alta montanya i força aigua. Fem una café abans d´agafar el cotxe per tornar a casa. He gaudit molt de la companyia de l´Ernesto, hem xerrat moltíssim i ha sigut tot molt agradable. Ens fem una abraçada i cadacú marxa allà a on l´espera la família. Marxa molt recomenable.