viernes, 15 de septiembre de 2023

Vacances 2023

 

No és que cregui en la màxima que diu que “cualquier tiempo pasado fue mejor”, sinó que moltes vegades he sentit enyorança de situacions del passat. Ja de ben jove, quan vaig sortir de l´escola d´EGB per anar a l´institut per fer BUP, trobava a faltar els companys que ja no hi eren. Desprès va resultar que l´època de l´institut va ser estupenda i va ser l´inici de moltes coses importants a la meva vida i on vaig conèixer persones que m´han marcat i que encara són amics meus. Per no dir que allà vaig conèixer a la Mayte, la meva companya des-de fa més de quaranta anys.

Amb la Mayte a Vitoria

El tema és que sempre que passo per llocs a on abans hi havia ambient i ara ja no existeixen, tinc una sensació de tristor. Em passa amb els bars que ara són immobiliàries, locals que abans estaven plens de vida i ara estan enrunats o han construït un bloc d´habitatges. Fins i tot quan faig la Matagalls-Montserrat, en aquells llocs on abans hi havia un avituallament amb la presència d´amics i familiars dels participants i que ara simplement estan deserts per un canvi d´ubicació, tinc aquesta sensació. Suposo que quan passo per aquests llocs el que em ve a la memòria és senzillament que en aquella època era més jove, amb més vitalitat i ganes de passar-ho be. Trobo a faltar els crits, les rialles, la música, els petons i les converses animades, les històries d´amor i de desamor. En definitiva, la part més amable i desenfadada de la vida. I te n´adones que vas perdent aquell entusiasme de la joventut, encara que siguis una persona més madura i segura de tu mateixa. Tot és finit, no només els éssers vius. És el cicle de la vida, tot te un inici i un final, res és per sempre. I el que ens queda a la memòria és tot allò que ens ha fet feliços. La part més fosca la guardem en un altre arxiu. I aquesta ja ens ha passat factura i hem aprés la seva lliçó. I malament si no ho hem fet.

Orbain Kultur Elkartea. Reivindicant el llegat del rock radical basc

Si ha un àmbit a on encara no he perdut l´entusiasme a on encara tinc ganes de fer activitats, de tenir noves experiències en llocs on no he estat mai, és a la muntanya. Si, es cert, existeix la possibilitat de passar per llocs a on he estat abans, en aquella època de joventut, i podria tenir la mateixa sensació que he descrit abans. En un lloc d´acampada o en un refugi que estigui canviat. Però he estat en aquest tipus de situacions i no he sentit nostàlgia. Crec que la raó és que gaudeixo molt més de la muntanya ara que fa uns anys. M´agrada més el que faig ara que el que feia abans, encara que m´ho passés molt bé en companyia de molta gent. Fa poc vaig llegir una frase d´un muntanyenc que deia més o menys això: “ com que tinc projectes de futur no sento nostàlgia del passat”. Dons això.

Gaudint del moment


Després de tota aquesta introducció que em venia de gust explicar crec que ja és el moment de centrar-me en l´objecte d´aquesta crònica. Aquestes vacances he fet un bon grapat d´activitats aprofitant la disponibilitat de temps i la proximitat a zones d´interès. I he gaudit moltíssim del que he fet.

01-08-2023 La Laguna Negra-Pico Urbión (2208 m). 13,2 kms. +660 m.

A les 6 de matí sonava el despertador del mòbil i a les 7 deixava el cotxe a l´aparcament de Laguna Negra. Encara no estava oberta la taquilla, o sigui que no vaig haver de pagar els 4 €. Estava menjant un entrepà quan va arribar una furgoneta. De seguida vam començar a xerrar i em va convidar a una tassa de cafè. Així vaig conèixer en Dani, un noi de Euskadi. Jo vaig començar la pujada abans. Surto des-de l´aparcament per asfalt durant un parell de quilòmetres fins arribar a La Laguna Negra. El lloc es molt maco. El reflex de les parets a les aigües de la llacuna fa que no s´apreciïn amb claredat els límits entre l´aigua i la roca. Molt maco. A partir d´aquí, una forta pujada em deixa a sobre d´aquestes parets i el camí en torna més amable. Passo per la Laguna Larga amb el Pico Urbión al fons. Continuo  pujant fins arribar dalt del cim. Es una ascensió fàcil i molt agraïda.

La Laguna Negra

La Laguna Larga i el Pico Urbión


Quan estic a dalt del cim veig aparèixer la figura d´en Dani i espero a que arribi. Contemplem les vistes i decidim baixar plegats. Fem una mica de volta per la Laguna Helada i tornem a enllaçar amb l´itinerari de pujada entre xerrades sobre curses i ascensions. Com tots dos som corredors decidim fer honor a aquesta condició i baixem corrent. No hem trobat a ningú fins que pràcticament arribem de nou a La Laguna Negra. En aquestes contrades la gent no matina tant per fer muntanya. Desprès de la llacuna baixem fins al cotxe per un corriol per evitar l´asfalt.

En Dani a la Laguna Helada

Un servidor de baixada cap a La Laguna Negra


Ja a l´aparcament xarrem una mica més i ens acomiadem. Ha estat una sortida fàcil i molt agradable. Val molt la pena. He trigat 3 h 16 min.

03-08-2023 Cañon del Río Lobos. 18 kms.

Vaig tornar a fer la mateixa maniobra que dos dies abans. M´aixeco a les 6 i cap a les 7 començo a córrer.  Vaig sortir de l´aparcament del Puente de los Siete Hojos, a prop de Sant Leonardo de Yagüe. Es tracta de seguir un camí senyalitzat seguint el curs del Rio Lobos. Realment el riu baixa amagat sota terra i emergeix de tant en tant formant basses plenes de vegetació. Tot això envoltats de parets de roca i el soroll de les aus que les habiten. Son 9 quilòmetres fins arribar a l´Ermita de Sant Bartolomé, fundada per monjos templers, al costat d´una gran cova.




Ara toca desfer tot el camí. Una altre opció és anar en cotxe en direcció a Ucero i una mica abans d´arribar al poble desviar-nos al pàrquing per anar a l´ermita. Així podem fer només les zones de més interès i fer mitja volta quan ens vingui de gust sense haver de fer els 18 kms. En total he invertit 2 h 24 min. El Garmin ha marcat més de 500 m positius encara que jo no he tingut aquesta sensació. Indret molt recomanable per córrer o caminar. Assequible per a tothom. Passades les 10 del matí ja hi era de tornada a la casa rural on estàvem allotjats a Cabrejas del Pinar, disposat a gaudir d´un dia de piscina i migdiada.

Ermita de Sant Bartolomé



09-08-2023 Mesa de los Tres Reyes o Hiru Erregeen Mahaia (2448 m) i Petrachema o Pic d´Ansabère (2371 m) desde el Refugio de Linza. 22,8 kms +1773 m.

Aquesta ja ha estat una excursió de més envergadura. A les 6 sortia d´Ansó i a les 7 ho feia des-de el Refugio de Linza (1335 m). L´aparcament estava bastant ple però encara hi havia lloc per aparcar. En Dani, el company de la pujada al Pico Urbión, em va comentar que no fes aquesta sortida en cap de setmana per la massificació. Em va sorprendre la presència de bastants cotxes de la Guardia Civil. Vaig començar la pujada que ja havia fet anys enrere. Vaig pujant a bon ritme i el sol encara no toca a les zones per on jo vaig progressant. Arribo al Collado de Linza (1904 m). A la dreta surt el camí per on hauré de tornar si soc capaç d´enllaçar la ruta entre La Mesa i el Petrachema. No he mirat massa el mapa ja que vaig per camí senyalitzat i fites i arribo al Col d´Escoueste (2121 m). Baixo una mica i segueixo per fites per trams poc definits. A dalt veig unes persones que van per un camí i soc conscient que potser no he agafat el corriol correcte. En forta pujada arribo a aquest camí i poc més tard faig cim. Les vistes des-de La Mesa son espectacular, amb tot un reguitzell de pics pirinencs, destacant per sobre de tots el Midi d´Ossau. Faig les fotos de rigor i menjo una mica.

Arribant al cim

Vistes des-de La Mesa amb el Petrachema i el mar de roca


Començo a baixar i vaig seguint el camí pel que segurament havia d´haver pujat. No para de pujar gent i tot i que tinc la sensació de que m´hauria de desviar a l´esquerra per tornar al Col d´Escoueste no veig cap desviament i continuo pel camí marcat. Després d´una pujada a l´esquerra ja si que tinc la seguretat de que no vaig en la direcció correcta. Així que decideixo tirar pel dret i baixo per una zona de roca fins al camí per on he pujar aquest matí. Finalment arribo al sender i haig de tornar a pujar fins al Col d´Escoueste.  Tiro cap a la dreta a veure quina pinta fa el terreny. He perdut massa temps i fa molta calor. No hi ha camí definit, però hi ha moltes fites que vaig seguint. Estic immers en un mar de roca càrstica, a ple sol d´agost i tinc poca aigua. Decideixo dosificar-la fent glopets curts cada mig hora. El lloc es espectacular ja que soc un amant d´aquestes zones rocoses. A mig camí em trobo un excursionista que camina en sentit contrari, en direcció cap a mi. Xarrem una mica i em comenta que em falta una hora per al Petrachema. Li agraeixo la informació ja que no tenia clar si em donaria temps a fer tota la travessa. Ara se que si la faré.

La Mesa de los Tres Reyes de camí cap al Petrachema

Vistes cap a França en el camí entre el dos cims


Després del mar de roca arribo a les parets del Petrachema. He de vorejar-les per la seva base, arribar a un punt on surt un camí a l´esquerra que enllaça amb la pujada normal i fer una ascensió no massa llarga però que es fa molt dura, fins arribar al cim, ple d´excursionistes francesos. Tenim l´Agulla d´Ansabère a tocar. Molt maco. Paro una mica per menjar un plàtan i fer un glopet d´aigua. Tinc molta set però encara em falta una bona estona per arribar, manquen més de sis quilòmetres fins al refugi, això si, tots de baixada. Arribo al Collado de Linza i torno al refugi pel mateix camí per on havia pujat. Abans d´arribar trobo un petit rierol (ja l´havia vist al matí) i no puc evitar el agafar aigua i beure una mica. La presència de bestiar no em donava gaires garanties però ho vaig fer igualment.  Finalment arribo al refugi boig per prendre una Coca-Cola.

Travessant el mar de roca càrstica

Al cim del Petrachema amb l´Agulla d´Ansabère a la meva esquena

He trigat 7 h 58 min. Hi ha molta més presència de la Guaria Civil que al matí. Xerrant amb dues persones a una taula de fora del refugi em comenten que han de fer un rescat complicat d´un espeleòleg que ha quedat atrapat a una sima a quatre-cents metres de profunditat. Al dia següent vaig veure la notícia al diari, encara que no he fet un seguiment i no se com ha acabat.

Baixant al refugi de Linza contemplant el recorregut fet


 Del 15 al 18 d´agost. Valle de Estós.

Com que la Mayte començava a treballar el 16 d´agost i jo encara disposava del que quedava de setmana, vaig planificar amb l´Antonio una sortida de tres nits al refugi d´Estós. El pla inicial era fer una travessa per Ordesa però davant la impossibilitat de reservar nits als refugis de manera que poguéssim enllaçar la ruta que volíem fer, vam decidir reservar en aquest refugi i fer dos sortides d´un dia i tornar al refugi per sopar i dormir. Això també ens permetia portar motxilles més lleugeres. O sigui que el dia 15 d´agost vam sortir de Terrassa en direcció a Benasque i un cop a l´aparcament vam fer una pujada molt agradable, sense pressa, fins al refugi. El recorregut és molt maco, amb prats i molta aigua. En unes dues hores i quart vam arribar al nostre destí. Ens vam instal·lar, vam sopar i abans de les 10 del matí ja hi érem dins dels sacs. Al dia següent teníem un dura ruta de muntanya.

Las Gorgas Galantes, pujant al Refugi d´Estós


16-08-2023 Pic de Gourgs Blancs (3128 m), Clarabide Oriental (3012 m), Pic de Clarabide (3020 m), Pic de Gías (3011 m). Gías inferior (3000 m). 11,66 kms +1433 m.

Seguint la tònica de tot l´estiu a les 6 del matí sonaven les alarmes dels mòbils. Prenem l´esmorzar i a les 7 sortim cap amunt. La pujada es bastant vertical i constant. Encara no fa calor i pugem a un ritme que ens permet no patir massa. De seguida agafem alçada. El refugi es troba a 1895 m, o sigui que tenim més de 1200 de desnivell. La zona enganya a la vista. Tot sembla més petit i més a prop però la realitat resulta ben distinta. Finalment arribem a l´Ibón de Gías.

Ibón de Gías amb el Pic de Gourgs Blancs

Al mig de la paret pujant al cim

Tots els cims que tenim a la vista són de més de 3000 m. El nostre objectiu principal, el Pic de Gourgs Blancs , sembla que el tenim a tocar però encara ens falta una bona estona per arribar. El camí es bifurca, cap a la dreta podem anar cap al Puerto de Oô, però nosaltres agafem a l´esquerra, cap al Puerto de Gías (2911 m). Ara ve la part més tècnica i complicada. Tirem a la dreta i seguint les fites hem de progressar fent un franqueig pel mig de la paret. A moment sembla que si tirem recte amunt es força assequible però decidim no arriscar i seguir les fites. Sembla que no arribem mai al cim ja que anem franquejant sense acabar de pujar. Mirem el Wikiloc i aquest ens diu que estem just a sota del cim i les senyals ens indiquen que hem de continuar recte. Decidim tirar cap amunt i de seguida trobem més fites i arribem al cim. Les expectatives que tenia amb aquest pic han estat clarament superades. Las vistes a una i altre banda son superbes, però hi ha una que destaca entre totes i és la del Pico Posets, un dels gegants dels Pirineus. Hem trigat les quatre hores i mitja que marcava a la guia de l´editorial Alpina. Estem bocabadats davant de l´espectacle visual que ens ofereixen les muntanyes que ens envolten. Tot i així, estem una mica tensos perquè sabem que ara hem de desgrimpar el camí de pujada i això sempre es més difícil. Decidim quedar-nos una estona contemplant el paisatge i mengem una mica.

El Posets des del Pic de Gourgs Blancs

Vistes des del cim cap a França

Ara toca baixar. Comencem be però en algun moment ens equivoquem i hem de fer alguns passos una mica exposats, no per tenir una gran caiguda però si per poder fer-te mal. L´Antonio els passa millor que jo, que soc una mica poruc en aquestes situacions. Finalment, acabem trobant el camí correcte i arriben un altre vegada al Puerto de Gías. Ja podem respirar tranquils. Ara ens podem dedicar a jugar una mica trepitjant els altres cims que ens envolten ja que tenim temps de sobres. Així que fem dos dels tres Clarabides, el Pico Gías i el Gías inferior que ha estat catalogat com a cim de més de 3000 metres (3000,59 m) aquest mateix any. En cadascú d´ells les vistes son diferents i gaudim molt de la zona. Ens ho estem passant molt be.

Al Pic de Clarabide

Havíem previst baixar des-de la Brecha de Gias, entre els dos pics d´aquest nom, per fer una recorregut circular i baixar per un altre vessant, però un cop allà no ho vam veure clar i vam decidir baixar per un corriol evident a la nostra vista i enllaçar amb el mateix camí de pujada. La baixada es fa llarga, com sempre, amb trams de pedrera fins arribar a l´Ibón. Baixant, prenem consciència de la pujada que hem fet.

Des del Clarabide podem veure la baixada que farem al dia següent

Arribem al refugi. Hem trigat 9 hores i mitja. Fem el nostre ritual habitual: Coca Cola, dutxa i a esperar a les 7 perquè arribi l´hora del sopar. Tenim ganes de dinar i de descansar. Demà tenim un altre ruta, que de entrada és més exigent que la d´avui.


17-08-2023 Refugi d´Estós (1895 m), Ibón de Batisielles (2222 m), Collada de la Plana (2702 m), Ibón de Grist (2411 m), Collado de la Paúl (3057 m), Baixada al refugi per la Coma de la Paúl. 19,5 kms, +1758 m.

Espectacular recorregut circular que es fa molt dur principalment pel tipus de terreny, molt pedregós. La idea inicial era incloure el Pic de Bardamina (3079 m) abans d´arribar al Collado de la Paul o fins i tot fer l´ascensió al Posets. Res de tot això es va fer realitat. Moltes hores d´esforç per terreny dur i moltes hores de sol com per allargar encara més el recorregut. També volíem arribar al refugi a una hora raonable com per poder donar-nos una dutxa i relaxar-nos una mica abans del sopar. Tot i així vam fer un itinerari d´alta muntanya amb tots els ingredients per gaudir d´una jornada inoblidable.

Ibón de Batisielles

El dia comença amb la rutina habitual. A les 6 del matí sona l´alarma del mòbil, esmorzem i a les 7 comencem a caminar. De entrada baixem una mica des del refugi però de seguida trobem el trencall de la variant GR11.2. Remuntem una mica i de seguida el camí es torna planer i agradable. Progressem entre bosc per la base de les parets que separen la Vall de Montidiego de la de Batisielles. Arribem a la Cabana de Batisielles amb el seu ibonet. Pugem una estona més i arribem a l´Ibón de Batisielles. Es un lloc ideal per fer una excursió i tenir-ho coma destí final, fins i tot amb nens. Havia sentit a parlar molt d´aquest estany. Un conegut de fa molts anys sempre parlava d´aquest lloc i de les nits passades contemplant el cel. Ho explicava sempre amb molta emoció. En Juan, ara ja no hi és, però vaig tenir-lo present durant molta estona. De fet, vaig decidir fer aquest recorregut perquè passava per aquest estany. Gràcies Juan, l´indret es meravellós.

Pujant a la La Collada de la Plana

Fins aquí, hem fet la part fàcil i amable amb terreny suau i no massa desnivell. A partir d´aquí tot serà diferent. Seguim el GR que porta al refugi Angel Orús. Entre marques de GR i fites anem fent, entre roques, una llarga pujada de diferents trams fins arribar finalment a la Collada de la Plana, amb l´ibón del mateix nom als nostres peus. A la nostre dreta, en un petit cim hi ha un grup de persones fent volar un dron. També arriben un parella de bascos que ja tornen cap a l´aparcament d´Estós. Des d´aquí ja podem veure el que encara es el nostre objectiu, el Pic de Bardamina i el Posets a la seva esquerra. Nosaltres hem de continuar baixant fins a l´Ibón de Grist i des-de aquí remuntar fins al cim. En un punt de la baixada decidim fer-ho pel dret fins a l´ibón però com no ho acabem de veure clar, reculem fins al GR i el seguim fins que arribem a l´ibón. Aquí ens aturem a menjar una mica i agafem aigua. Mentre mengem, mirem amunt per intentar descobrir el camí de pujada, que sembla força vertical i pedregós. Ja fa molta calor encara que a aquesta alçada es suportable.


Baixant a l´ibón de Grist veiem la pujada que ens espera



Pujant al Collado de La Paúl


Comencem la pujada. No hi ha marques però si fites. L´Antonio va al davant. Ell te més paciència i intuïció que jo. A moments em poso una mica nerviós, ja que no tinc tanta paciència com ell i jo tiraria pel dret. Això ens crea una mica de tensió, però em deixo emportar pel seu criteri. A moments perdem les fites però al final sempre les acabem trobant. Les distàncies son més grans del que semblen i ens costa d´arribar a les parets del fons. Quan pensem que ja quasi estem, veiem que encara hem de baixar una mica per una pedrera de blocs de roques. El terreny és fa molt feixuc de progressar. Arribem a un ibón que no surt al nostre mapa. Es l´Ibón Chetau de Llardana. El voregem per l´esquerra per grans blocs de pedra. Es fa tard i descartem la pujada al Pic Bardamina. Des-de l´estany pugem trepitjant neu i així evitem més trams de pedres. Finalment arribem al Collado de la Paúl, a 3057 m d´alçada, al peu de Pic de Posets. Son les tres de la tarda, o sigui que ja ens toca baixar cap al refugi. Ja tenim suficient. Ara ens toca fer una llarga i incòmoda baixada.

Pujant al coll. A la nostra esquena emergeix el Massís de La Maladeta




Comencem a baixar per la Coma de la Paúl, per una zona que a simple vista sembla evident però es tartera descomposta i perillosa per la caiguda de molta pedra. Al fons veiem la figura de dos excursionistes que pugen. Ho fan per la nostra esquerra i deduïm que ells van pel camí correcte i nosaltres no. Així que franquegem en la seva direcció i ara si, trobem el camí senyalitzat amb fites. Un cop fem aquest primer tram, veiem el fons de la vall. Encara ens queda molta baixada i les nostres cames es comencen a queixar. El camí no acaba de baixar tot el que ens agradaria. Anem per un camí penjat al vessant dret de la vall. A baix veiem el GR11 que sembla un camí còmode i fresat, no com el que trepitgem nosaltres. Les distàncies no son el que semblen, com ens ha passat durant aquest dos dies. Armats de paciència anem descendint i finalment arribem al llit de la vall. Com una broma pesada hem de fer una pujada curta però explosiva fins arribar al GR. Des-de aquí al refugi hi ha una distància de 100 m. Hem trigat dues hores i mitja en baixar.

Collado de la Paúl



Tenim sort i no hi ha cua a les dutxes. Abans ens hem pres la Coca Cola de rigor. Només cal esperar una estona per gaudir d´un bon sopar ben merescut. Estic esgotat, l´Antonio no sembla tan cansat com jo. Em menjo tot però no tinc gana. Em fa molta ràbia.

Al dia següent ens aixequem a la mateixa hora de sempre. Baixem gaudint d´un camí fàcil i agradable fins a l´aparcament. En al camí cap a Terrassa parem a Graus i ens premiem fent un esmorzar de forquilla i ganivet amb llonganissa de Graus i ous ferrats. Ha estat una sortida molt bonica. La zona es espectacular.

Ja de tornada, parlant al cotxe, comentem com ha canviat l´ambient als refugis, sobretot a l´estiu. Els grups de persones amb pantaló de pana, que miraven els mapes a les taules del menjador del refugi i als que no els calia dutxar-se cada dia, estan en vies d´extinció. Ara hi ha molta més gent. Tothom amb malles o pantaló curt, pals, Wikiloc i un necesser ple de cremes, colònia i sabó. La majoria fan travesses entre refugis buscant la màxima seguretat. Nosaltres estem entre aquests dos mons i tot i que encara ens atrevim a imaginar i dissenyar un recorregut mirant un mapa també fem servir Wikiloc. Però no, no sentim nostàlgia.

Vistes des-de La Mesa de los Tres Reyes

Ibón de Gías i Pic de Gourgs Blancs

Pujant al Pic de Gourgs Blancs emergeix la gran mole del Posets. En primer terme tenim els dos Gías i la Brecha.

Ibón de Grist

Al cim del Clarabide Oriental

Refugi d´Estós



Piscina del camping d´Ansó

Basses al riu, molt a prop d´Ansó

Playa Pita al Embalse de la Cuerda del Pozo (Soria)