viernes, 15 de septiembre de 2023

Vacances 2023

 

No és que cregui en la màxima que diu que “cualquier tiempo pasado fue mejor”, sinó que moltes vegades he sentit enyorança de situacions del passat. Ja de ben jove, quan vaig sortir de l´escola d´EGB per anar a l´institut per fer BUP, trobava a faltar els companys que ja no hi eren. Desprès va resultar que l´època de l´institut va ser estupenda i va ser l´inici de moltes coses importants a la meva vida i on vaig conèixer persones que m´han marcat i que encara són amics meus. Per no dir que allà vaig conèixer a la Mayte, la meva companya des-de fa més de quaranta anys.

Amb la Mayte a Vitoria

El tema és que sempre que passo per llocs a on abans hi havia ambient i ara ja no existeixen, tinc una sensació de tristor. Em passa amb els bars que ara són immobiliàries, locals que abans estaven plens de vida i ara estan enrunats o han construït un bloc d´habitatges. Fins i tot quan faig la Matagalls-Montserrat, en aquells llocs on abans hi havia un avituallament amb la presència d´amics i familiars dels participants i que ara simplement estan deserts per un canvi d´ubicació, tinc aquesta sensació. Suposo que quan passo per aquests llocs el que em ve a la memòria és senzillament que en aquella època era més jove, amb més vitalitat i ganes de passar-ho be. Trobo a faltar els crits, les rialles, la música, els petons i les converses animades, les històries d´amor i de desamor. En definitiva, la part més amable i desenfadada de la vida. I te n´adones que vas perdent aquell entusiasme de la joventut, encara que siguis una persona més madura i segura de tu mateixa. Tot és finit, no només els éssers vius. És el cicle de la vida, tot te un inici i un final, res és per sempre. I el que ens queda a la memòria és tot allò que ens ha fet feliços. La part més fosca la guardem en un altre arxiu. I aquesta ja ens ha passat factura i hem aprés la seva lliçó. I malament si no ho hem fet.

Orbain Kultur Elkartea. Reivindicant el llegat del rock radical basc

Si ha un àmbit a on encara no he perdut l´entusiasme a on encara tinc ganes de fer activitats, de tenir noves experiències en llocs on no he estat mai, és a la muntanya. Si, es cert, existeix la possibilitat de passar per llocs a on he estat abans, en aquella època de joventut, i podria tenir la mateixa sensació que he descrit abans. En un lloc d´acampada o en un refugi que estigui canviat. Però he estat en aquest tipus de situacions i no he sentit nostàlgia. Crec que la raó és que gaudeixo molt més de la muntanya ara que fa uns anys. M´agrada més el que faig ara que el que feia abans, encara que m´ho passés molt bé en companyia de molta gent. Fa poc vaig llegir una frase d´un muntanyenc que deia més o menys això: “ com que tinc projectes de futur no sento nostàlgia del passat”. Dons això.

Gaudint del moment


Després de tota aquesta introducció que em venia de gust explicar crec que ja és el moment de centrar-me en l´objecte d´aquesta crònica. Aquestes vacances he fet un bon grapat d´activitats aprofitant la disponibilitat de temps i la proximitat a zones d´interès. I he gaudit moltíssim del que he fet.

01-08-2023 La Laguna Negra-Pico Urbión (2208 m). 13,2 kms. +660 m.

A les 6 de matí sonava el despertador del mòbil i a les 7 deixava el cotxe a l´aparcament de Laguna Negra. Encara no estava oberta la taquilla, o sigui que no vaig haver de pagar els 4 €. Estava menjant un entrepà quan va arribar una furgoneta. De seguida vam començar a xerrar i em va convidar a una tassa de cafè. Així vaig conèixer en Dani, un noi de Euskadi. Jo vaig començar la pujada abans. Surto des-de l´aparcament per asfalt durant un parell de quilòmetres fins arribar a La Laguna Negra. El lloc es molt maco. El reflex de les parets a les aigües de la llacuna fa que no s´apreciïn amb claredat els límits entre l´aigua i la roca. Molt maco. A partir d´aquí, una forta pujada em deixa a sobre d´aquestes parets i el camí en torna més amable. Passo per la Laguna Larga amb el Pico Urbión al fons. Continuo  pujant fins arribar dalt del cim. Es una ascensió fàcil i molt agraïda.

La Laguna Negra

La Laguna Larga i el Pico Urbión


Quan estic a dalt del cim veig aparèixer la figura d´en Dani i espero a que arribi. Contemplem les vistes i decidim baixar plegats. Fem una mica de volta per la Laguna Helada i tornem a enllaçar amb l´itinerari de pujada entre xerrades sobre curses i ascensions. Com tots dos som corredors decidim fer honor a aquesta condició i baixem corrent. No hem trobat a ningú fins que pràcticament arribem de nou a La Laguna Negra. En aquestes contrades la gent no matina tant per fer muntanya. Desprès de la llacuna baixem fins al cotxe per un corriol per evitar l´asfalt.

En Dani a la Laguna Helada

Un servidor de baixada cap a La Laguna Negra


Ja a l´aparcament xarrem una mica més i ens acomiadem. Ha estat una sortida fàcil i molt agradable. Val molt la pena. He trigat 3 h 16 min.

03-08-2023 Cañon del Río Lobos. 18 kms.

Vaig tornar a fer la mateixa maniobra que dos dies abans. M´aixeco a les 6 i cap a les 7 començo a córrer.  Vaig sortir de l´aparcament del Puente de los Siete Hojos, a prop de Sant Leonardo de Yagüe. Es tracta de seguir un camí senyalitzat seguint el curs del Rio Lobos. Realment el riu baixa amagat sota terra i emergeix de tant en tant formant basses plenes de vegetació. Tot això envoltats de parets de roca i el soroll de les aus que les habiten. Son 9 quilòmetres fins arribar a l´Ermita de Sant Bartolomé, fundada per monjos templers, al costat d´una gran cova.




Ara toca desfer tot el camí. Una altre opció és anar en cotxe en direcció a Ucero i una mica abans d´arribar al poble desviar-nos al pàrquing per anar a l´ermita. Així podem fer només les zones de més interès i fer mitja volta quan ens vingui de gust sense haver de fer els 18 kms. En total he invertit 2 h 24 min. El Garmin ha marcat més de 500 m positius encara que jo no he tingut aquesta sensació. Indret molt recomanable per córrer o caminar. Assequible per a tothom. Passades les 10 del matí ja hi era de tornada a la casa rural on estàvem allotjats a Cabrejas del Pinar, disposat a gaudir d´un dia de piscina i migdiada.

Ermita de Sant Bartolomé



09-08-2023 Mesa de los Tres Reyes o Hiru Erregeen Mahaia (2448 m) i Petrachema o Pic d´Ansabère (2371 m) desde el Refugio de Linza. 22,8 kms +1773 m.

Aquesta ja ha estat una excursió de més envergadura. A les 6 sortia d´Ansó i a les 7 ho feia des-de el Refugio de Linza (1335 m). L´aparcament estava bastant ple però encara hi havia lloc per aparcar. En Dani, el company de la pujada al Pico Urbión, em va comentar que no fes aquesta sortida en cap de setmana per la massificació. Em va sorprendre la presència de bastants cotxes de la Guardia Civil. Vaig començar la pujada que ja havia fet anys enrere. Vaig pujant a bon ritme i el sol encara no toca a les zones per on jo vaig progressant. Arribo al Collado de Linza (1904 m). A la dreta surt el camí per on hauré de tornar si soc capaç d´enllaçar la ruta entre La Mesa i el Petrachema. No he mirat massa el mapa ja que vaig per camí senyalitzat i fites i arribo al Col d´Escoueste (2121 m). Baixo una mica i segueixo per fites per trams poc definits. A dalt veig unes persones que van per un camí i soc conscient que potser no he agafat el corriol correcte. En forta pujada arribo a aquest camí i poc més tard faig cim. Les vistes des-de La Mesa son espectacular, amb tot un reguitzell de pics pirinencs, destacant per sobre de tots el Midi d´Ossau. Faig les fotos de rigor i menjo una mica.

Arribant al cim

Vistes des-de La Mesa amb el Petrachema i el mar de roca


Començo a baixar i vaig seguint el camí pel que segurament havia d´haver pujat. No para de pujar gent i tot i que tinc la sensació de que m´hauria de desviar a l´esquerra per tornar al Col d´Escoueste no veig cap desviament i continuo pel camí marcat. Després d´una pujada a l´esquerra ja si que tinc la seguretat de que no vaig en la direcció correcta. Així que decideixo tirar pel dret i baixo per una zona de roca fins al camí per on he pujar aquest matí. Finalment arribo al sender i haig de tornar a pujar fins al Col d´Escoueste.  Tiro cap a la dreta a veure quina pinta fa el terreny. He perdut massa temps i fa molta calor. No hi ha camí definit, però hi ha moltes fites que vaig seguint. Estic immers en un mar de roca càrstica, a ple sol d´agost i tinc poca aigua. Decideixo dosificar-la fent glopets curts cada mig hora. El lloc es espectacular ja que soc un amant d´aquestes zones rocoses. A mig camí em trobo un excursionista que camina en sentit contrari, en direcció cap a mi. Xarrem una mica i em comenta que em falta una hora per al Petrachema. Li agraeixo la informació ja que no tenia clar si em donaria temps a fer tota la travessa. Ara se que si la faré.

La Mesa de los Tres Reyes de camí cap al Petrachema

Vistes cap a França en el camí entre el dos cims


Després del mar de roca arribo a les parets del Petrachema. He de vorejar-les per la seva base, arribar a un punt on surt un camí a l´esquerra que enllaça amb la pujada normal i fer una ascensió no massa llarga però que es fa molt dura, fins arribar al cim, ple d´excursionistes francesos. Tenim l´Agulla d´Ansabère a tocar. Molt maco. Paro una mica per menjar un plàtan i fer un glopet d´aigua. Tinc molta set però encara em falta una bona estona per arribar, manquen més de sis quilòmetres fins al refugi, això si, tots de baixada. Arribo al Collado de Linza i torno al refugi pel mateix camí per on havia pujat. Abans d´arribar trobo un petit rierol (ja l´havia vist al matí) i no puc evitar el agafar aigua i beure una mica. La presència de bestiar no em donava gaires garanties però ho vaig fer igualment.  Finalment arribo al refugi boig per prendre una Coca-Cola.

Travessant el mar de roca càrstica

Al cim del Petrachema amb l´Agulla d´Ansabère a la meva esquena


He trigat 7 h 58 min. Hi ha molta més presència de la Guaria Civil que al matí. Xerrant amb dues persones a una taula de fora del refugi em comenten que han de fer un rescat complicat d´un espeleòleg que ha quedat atrapat a una sima a quatre-cents metres de profunditat. Al dia següent vaig veure la notícia al diari, encara que no he fet un seguiment i no se com ha acabat.

Baixant al refugi de Linza contemplant el recorregut fet


 Del 15 al 18 d´agost. Valle de Estós.

Com que la Mayte començava a treballar el 16 d´agost i jo encara disposava del que quedava de setmana, vaig planificar amb l´Antonio una sortida de tres nits al refugi d´Estós. El pla inicial era fer una travessa per Ordesa però davant la impossibilitat de reservar nits als refugis de manera que poguéssim enllaçar la ruta que volíem fer, vam decidir reservar en aquest refugi i fer dos sortides d´un dia i tornar al refugi per sopar i dormir. Això també ens permetia portar motxilles més lleugeres. O sigui que el dia 15 d´agost vam sortir de Terrassa en direcció a Benasque i un cop a l´aparcament vam fer una pujada molt agradable, sense pressa, fins al refugi. El recorregut és molt maco, amb prats i molta aigua. En unes dues hores i quart vam arribar al nostre destí. Ens vam instal·lar, vam sopar i abans de les 10 del matí ja hi érem dins dels sacs. Al dia següent teníem un dura ruta de muntanya.

Las Gorgas Galantes, pujant al Refugi d´Estós


16-08-2023 Pic de Gourgs Blancs (3128 m), Clarabide Oriental (3012 m), Pic de Clarabide (3020 m), Clarabide Occidental (3008 m) Pic de Gías (3011 m). 11,66 kms +1433 m.

Seguint la tònica de tot l´estiu a les 6 del matí sonaven les alarmes dels mòbils. Prenem l´esmorzar i a les 7 sortim cap amunt. La pujada es bastant vertical i constant. Encara no fa calor i pugem a un ritme que ens permet no patir massa. De seguida agafem alçada. El refugi es troba a 1895 m, o sigui que tenim més de 1200 de desnivell. La zona enganya a la vista. Tot sembla més petit i més a prop però la realitat resulta ben distinta. Finalment arribem a l´Ibón de Gías.

Ibón de Gías amb el Pic de Gourgs Blancs

Al mig de la paret pujant al cim

Tots els cims que tenim a la vista són de més de 3000 m. El nostre objectiu principal, el Pic de Gourgs Blancs , sembla que el tenim a tocar però encara ens falta una bona estona per arribar. El camí es bifurca, cap a la dreta podem anar cap al Puerto de Oô, però nosaltres agafem a l´esquerra, cap al Puerto de Gías (2911 m). Ara ve la part més tècnica i complicada. Tirem a la dreta i seguint les fites hem de progressar fent un franqueig pel mig de la paret. A moment sembla que si tirem recte amunt es força assequible però decidim no arriscar i seguir les fites. Sembla que no arribem mai al cim ja que anem franquejant sense acabar de pujar. Mirem el Wikiloc i aquest ens diu que estem just a sota del cim i les senyals ens indiquen que hem de continuar recte. Decidim tirar cap amunt i de seguida trobem més fites i arribem al cim. Les expectatives que tenia amb aquest pic han estat clarament superades. Las vistes a una i altre banda son superbes, però hi ha una que destaca entre totes i és la del Pico Posets, un dels gegants dels Pirineus. Hem trigat les quatre hores i mitja que marcava a la guia de l´editorial Alpina. Estem bocabadats davant de l´espectacle visual que ens ofereixen les muntanyes que ens envolten. Tot i així, estem una mica tensos perquè sabem que ara hem de desgrimpar el camí de pujada i això sempre es més difícil. Decidim quedar-nos una estona contemplant el paisatge i mengem una mica.

El Posets des del Pic de Gourgs Blancs

Vistes des del cim cap a França

Ara toca baixar. Comencem be però en algun moment ens equivoquem i hem de fer alguns passos una mica exposats, no per tenir una gran caiguda però si per poder fer-te mal. L´Antonio els passa millor que jo, que soc una mica poruc en aquestes situacions. Finalment, acabem trobant el camí correcte i arriben un altre vegada al Puerto de Gías. Ja podem respirar tranquils. Ara ens podem dedicar a jugar una mica trepitjant els altres cims que ens envolten ja que tenim temps de sobres. Així que fem els tres Clarabides i el Pico Gías. En cadascú d´ells les vistes son diferents i gaudim molt de la zona. Ens ho estem passant molt be.

Al Pic de Clarabide

Havíem previst baixar des-de la Brecha de Gias (entre el pic d´aquest nom i el Clarabide Occ.) per fer una recorregut circular i baixar per un altre vessant, però un cop allà no ho vam veure clar i vam decidir baixar per un corriol evident a la nostra vista i enllaçar amb el mateix camí de pujada. La baixada es fa llarga, com sempre, amb trams de pedrera fins arribar a l´Ibón. Baixant, prenem consciència de la pujada que hem fet.

Des del Clarabide podem veure la baixada que farem al dia següent


Arribem al refugi. Hem trigat 9 hores i mitja. Fem el nostre ritual habitual: Coca Cola, dutxa i a esperar a les 7 perquè arribi l´hora del sopar. Tenim ganes de dinar i de descansar. Demà tenim un altre ruta, que de entrada és més exigent que la d´avui.


17-08-2023 Refugi d´Estós (1895 m), Ibón de Batisielles (2222 m), Collada de la Plana (2702 m), Ibón de Grist (2411 m), Collado de la Paúl (3057 m), Baixada al refugi per la Coma de la Paúl. 19,5 kms, +1758 m.

Espectacular recorregut circular que es fa molt dur principalment pel tipus de terreny, molt pedregós. La idea inicial era incloure el Pic de Bardamina (3079 m) abans d´arribar al Collado de la Paul o fins i tot fer l´ascensió al Posets. Res de tot això es va fer realitat. Moltes hores d´esforç per terreny dur i moltes hores de sol com per allargar encara més el recorregut. També volíem arribar al refugi a una hora raonable com per poder donar-nos una dutxa i relaxar-nos una mica abans del sopar. Tot i així vam fer un itinerari d´alta muntanya amb tots els ingredients per gaudir d´una jornada inoblidable.

Ibón de Batisielles

El dia comença amb la rutina habitual. A les 6 del matí sona l´alarma del mòbil, esmorzem i a les 7 comencem a caminar. De entrada baixem una mica des del refugi però de seguida trobem el trencall de la variant GR11.2. Remuntem una mica i de seguida el camí es torna planer i agradable. Progressem entre bosc per la base de les parets que separen la Vall de Montidiego de la de Batisielles. Arribem a la Cabana de Batisielles amb el seu ibonet. Pugem una estona més i arribem a l´Ibón de Batisielles. Es un lloc ideal per fer una excursió i tenir-ho coma destí final, fins i tot amb nens. Havia sentit a parlar molt d´aquest estany. Un conegut de fa molts anys sempre parlava d´aquest lloc i de les nits passades contemplant el cel. Ho explicava sempre amb molta emoció. En Juan, ara ja no hi és, però vaig tenir-lo present durant molta estona. De fet, vaig decidir fer aquest recorregut perquè passava per aquest estany. Gràcies Juan, l´indret es meravellós.

Pujant a la La Collada de la Plana


Fins aquí, hem fet la part fàcil i amable amb terreny suau i no massa desnivell. A partir d´aquí tot serà diferent. Seguim el GR que porta al refugi Angel Orús. Entre marques de GR i fites anem fent, entre roques, una llarga pujada de diferents trams fins arribar finalment a la Collada de la Plana, amb l´ibón del mateix nom als nostres peus. A la nostre dreta, en un petit cim hi ha un grup de persones fent volar un dron. També arriben un parella de bascos que ja tornen cap a l´aparcament d´Estós. Des d´aquí ja podem veure el que encara es el nostre objectiu, el Pic de Bardamina i el Posets a la seva esquerra. Nosaltres hem de continuar baixant fins a l´Ibón de Grist i des-de aquí remuntar fins al cim. En un punt de la baixada decidim fer-ho pel dret fins a l´ibón però com no ho acabem de veure clar, reculem fins al GR i el seguim fins que arribem a l´ibón. Aquí ens aturem a menjar una mica i agafem aigua. Mentre mengem, mirem amunt per intentar descobrir el camí de pujada, que sembla força vertical i pedregós. Ja fa molta calor encara que a aquesta alçada es suportable.


Baixant a l´ibón de Grist veiem la pujada que ens espera



Pujant al Collado de La Paúl


Comencem la pujada. No hi ha marques però si fites. L´Antonio va al davant. Ell te més paciència i intuïció que jo. A moments em poso una mica nerviós, ja que no tinc tanta paciència com ell i jo tiraria pel dret. Això ens crea una mica de tensió, però em deixo emportar pel seu criteri. A moments perdem les fites però al final sempre les acabem trobant. Les distàncies son més grans del que semblen i ens costa d´arribar a les parets del fons. Quan pensem que ja quasi estem, veiem que encara hem de baixar una mica per una pedrera de blocs de roques. El terreny és fa molt feixuc de progressar. Arribem a un ibón que no surt al nostre mapa. Es l´Ibón Chetau de Llardana. El voregem per l´esquerra per grans blocs de pedra. Es fa tard i descartem la pujada al Pic Bardamina. Des-de l´estany pugem trepitjant neu i així evitem més trams de pedres. Finalment arribem al Collado de la Paúl, a 3057 m d´alçada, al peu de Pic de Posets. Son les tres de la tarda, o sigui que ja ens toca baixar cap al refugi. Ja tenim suficient. Ara ens toca fer una llarga i incòmoda baixada.

Pujant al coll. A la nostra esquena emergeix el Massís de La Maladeta




Comencem a baixar per la Coma de la Paúl, per una zona que a simple vista sembla evident però es tartera descomposta i perillosa per la caiguda de molta pedra. Al fons veiem la figura de dos excursionistes que pugen. Ho fan per la nostra esquerra i deduïm que ells van pel camí correcte i nosaltres no. Així que franquegem en la seva direcció i ara si, trobem el camí senyalitzat amb fites. Un cop fem aquest primer tram, veiem el fons de la vall. Encara ens queda molta baixada i les nostres cames es comencen a queixar. El camí no acaba de baixar tot el que ens agradaria. Anem per un camí penjat al vessant dret de la vall. A baix veiem el GR11 que sembla un camí còmode i fresat, no com el que trepitgem nosaltres. Les distàncies no son el que semblen, com ens ha passat durant aquest dos dies. Armats de paciència anem descendint i finalment arribem al llit de la vall. Com una broma pesada hem de fer una pujada curta però explosiva fins arribar al GR. Des-de aquí al refugi hi ha una distància de 100 m. Hem trigat dues hores i mitja en baixar.

Collado de la Paúl



Tenim sort i no hi ha cua a les dutxes. Abans ens hem pres la Coca Cola de rigor. Només cal esperar una estona per gaudir d´un bon sopar ben merescut. Estic esgotat, l´Antonio no sembla tan cansat com jo. Em menjo tot però no tinc gana. Em fa molta ràbia.

Al dia següent ens aixequem a la mateixa hora de sempre. Baixem gaudint d´un camí fàcil i agradable fins a l´aparcament. En al camí cap a Terrassa parem a Graus i ens premiem fent un esmorzar de forquilla i ganivet amb llonganissa de Graus i ous ferrats. Ha estat una sortida molt bonica. La zona es espectacular.

Ja de tornada, parlant al cotxe, comentem com ha canviat l´ambient als refugis, sobretot a l´estiu. Els grups de persones amb pantaló de pana, que miraven els mapes a les taules del menjador del refugi i als que no els calia dutxar-se cada dia, estan en vies d´extinció. Ara hi ha molta més gent. Tothom amb malles o pantaló curt, pals, Wikiloc i un necesser ple de cremes, colònia i sabó. La majoria fan travesses entre refugis buscant la màxima seguretat. Nosaltres estem entre aquests dos mons i tot i que encara ens atrevim a imaginar i dissenyar un recorregut mirant un mapa també fem servir Wikiloc. Però no, no sentim nostàlgia.

Vistes des-de La Mesa de los Tres Reyes

Ibón de Gías i Pic de Gourgs Blancs

Pujant al Pic de Gourgs Blancs emergeix la gran mole del Posets. En primer terme tenim el Pico Gías, Brecha i Clarabide Occ.

Ibón de Grist

Al cim del Clarabide Oriental

Refugi d´Estós



Piscina del camping d´Ansó

Basses al riu, molt a prop d´Ansó

Playa Pita al Embalse de la Cuerda del Pozo (Soria)







sábado, 26 de agosto de 2023

22-07-2023 Concert de Pat Metheny-Festival de la Porta Ferrada

No és culpa teva Pat, sóc jo. Això pensava quan de camí cap a casa, després del concert, conduia el meu cotxe. Has enriquit tant la meva vida que ara tot això em sembla poca cosa. No puc evitar-ho, per això no és culpa teva Pat, sóc jo.

Volia fer una crònica del concert, però al final no la faré. La revista Enderrock ja ha fet una descripció excel.lent, amb tots el temes que van interpretar i en el seu ordre correcte. Jo, a moments, anava una mica perdut. Les melodies les tenia al meu cap, però no recordava quin tema era cada una d´elles. Al cotxe anava jugant a a les endevinalles. Quan arribi a casa, punxaré els temes que penso que ha tocat, dels que jo conec, es clar. Tot i que tinc un bon grapats de discos de Pat Metheny, la seva discografia és tan amplia, que sempre toca algún tema que no saps d´on surt. A més hi ha els temes dels seus últims treballs dels que no estic al dia. Els músics que l´acompanyaven son Chris Fishman al piano, orgue i teclats i Joe Dyson a la bateria. En el concert es presentava el disc Side Eye NYC (2021), on repassa en format de trio alguns temes de la seva trajectoria musical. I aquí arriba el problema. Quins temes escollir entre aquesta discografia brillant i plena de colaboracions estelars?. Suposo que va escollir els temes que a Pat el venia de gust interpretar i que fos posible fer-ho amb aquesta formació. I a mi em van faltar molt temes i molts músics omplint-los. Que hi farem Pat, no és culpa teva, sóc jo. Tu has tocat molt be, més que bé diria jo, com sempre que he tingut la sort de veure algún concert teu.



Vaig conéixer la música de Pat Metheny, sobretot a la Pat Metheny Group, l´any 1986. El meu amic i veí Carlos, era un gran admirador seu i tenia bastants vinils. Va marxar de vacances i em va dir: "José Luis, et deixo la clau de casa per si hi ha cap problema. Pots agafar tots els discos que vulguis si els vols escoltar". I vaja si el vaig fer cas. De tots els discos que tenia vaig aconseguir gravar dues cintes de cassette de 60 minuts, amb temes de discos com Travels, New Chautaqua, Pat Metheny Grup, The First Circle, As Fall Wichita, Rejoicing, Watercolors i American Garage, entre d´altres. Em va costar seleccionar temes, la majoria em semblaven aburrits, a mi que m´agradava (i m´agrada) el hard rock. Però vaig ser persistent, perquè vaig intuïr que allà hi ha havia alguna cosa valuosa i interesant i que jo l´havia de descobrir. Poc temps desprès vaig acompanyar al Carlos al concert que la Pat Metheny Group va oferir al Poble Espanyol de Barcelona, diria que era l´any 1987. Aquí vaig descobrir una banda impressionant i per sobre de tots, al gran Lyle Mays, creador d´aquelles maravelloses atmósferes i bellísims "solos" de piano. Vaig sortir content del concert però encara no havia arribat a con·nectar del tot amb aquella música. Aquelles cintes de cassette las vaig escoltar molt, sobretot al cotxe. Recordo especialment escoltar-las al Delta de l´Ebre, per camins rurals, envoltats de camps d´arrós, intentant arribar a alguna platja deserta i remota, amb els meus fills petits i la Mayte, a la que també li agradava molt. Escoltava molt un tema del As Fall Wichita, "Its for You", i els temes "New Chautaqua", "Sueño con Mexico" i evidentment el seu teme més conegut "Are you going with me?". Gaudia molt escoltant aquelles melodies mentres viatjava. Es una música especial per fer-ho. La majoria dels títols dels seus temes fan referència a viatges, tornades a casa, noms de ciutats o de rius, etc. Anys més tard, més concretament l´any 2009, vaig agafar un costum, quasi un ritual. M´havia aficionat a fer marxes de resistència per muntanya. Quan acabava una prova, normalment després d´una nit sense dormir i sense parar de caminar o de còrrer, desprès d´una dutxa i un café havia d´agafar el cotxe de tornada a casa i sempre posava el disc "Travels". Primer escoltava els temes "Going Ahead" i "As Fall Wichita, So Fall Wichita Fall" i quasi plorava d´emoció després d´experimentar tota una nit de maravelloses sensacions a la muntanya. Em trobava especialment receptiu després d´una activitat tan intensa i gaudia de la música d´aquest disc amb la mateixa força.



La meva afició a la seva música va anar a més i es va consolidar del tot al festival de Jazz d´Andorra de l´any 1991. Va ser un concert espectacular, amb una banda esplèndida i un tema que em va emocionar moltíssim: The First Circle. Vaig anar amb el meu amic Claudio, que per aquella época estava totalment entregat a la música de Pat Metheny. Vam fer un viatge d´anada i tornada a Andorra només per escoltar-lo, però va pagar la pena. Impressionant concert, amb un Lyle Mays brillant, igual que tota la banda. Que dir també del maravellós disc "Question and Answer" que va gravar amb Dave Holland i Roy Haynes, dos grans del jazz. O els seu disc "Secret Story". O "An Imaginari Day", amb el tema "Follow Me". No, no pararia i no és just per als músics que l´acompanyen actualment. Crec que Pat no está per a instalar-se a la nostàlgia. Ell sempre mira endavant, Reptes nous, músics nous. També he de dir que la seva banda més estable dels últims anys, la Unity Band, m´agrada força. La presència del gran saxofonista Chris Potter ha sigut un gran encert. He pogut veure en directe a Chris varies vegades a la Nova Jazz Cava de Terrassa, amb la banda de Dave Holland i amb la seva pròpia formació i puc dir que és un músic impressionant. Només cal escoltar de la Uniy Band el tema  "Signals", on la música va creixent en intensitat i la fusió entre Chris i Pat arriba a cotes d´emoció molt altes. Tot, acompanyat d´aquesta moguda seva (de Pat) de fer servir l´Orchestrion, aquesta màquina programada per marcar el ritme. Aquests dos músics sembla que estaven destinats a trobar-se però tot i això crec que serà molt difícil que cap músic pugui elevar els moments de creativitat de Pat Metheny com ha fet Lyle Mays. També guardo molt bon record del disc en directe de Joni Mitchell "Free man in Paris" de l´any 1979 acompanyats d´uns joveníssims Pat Metheny, Lyle Mays i fins i tot de Jaco Pastorius i Michael Brecker.

Lyle Mays i Pat Metheny de joves

Desprès d´aquell concert (el de 1987) l´he vist varies vegades més. Tant amb la Pat Metheny Group com amb altres músics: al Palau de la Música amb Joshua Redman, Christian McBrigde i Roy Haynes o amb el pianista Brad Mehldau al festival de Cap Roig. Però sempre m´agradat més la Pat Metheny Group. I es que la absència per la mort de Lyle Mays ens deixa un gran buit. Músic insubstituible, jo al al menys el trobo molt a faltar. I aixó és una mica el que vaig viure al concert. Trobava a faltar els músics que fan del temes de Pat una experiència inolvidable, que els donen color i emoció. Al concert va interpretar temes que em va fer molta il-lusió escoltar: "Bright Side Life", "Better Days Ahead", "Always and Forever" o "Farmer Trust" però quan va agafar la guitarra sintetitzada per mi va marxar la màgia. Com he dit abans li mancava color i emoció, tot i que els seus dos acompanyants van fer-ho molt be. Però no puc estar-me de comparar. Si, ja se que no és just. A més, estem al 2023 i tot ha canviat. Per aixó, no és culpa teva Pat, sóc jo. Va finalitzar el concert amb un tema acústic amb fragments de molts temes: "Last Train Home", "Minuano", "This is not America", "James", "Antonia". Només eren petits moment però a dins del meu cap s´instalaven aquestes melodies i durant aquest dies he tingut la necessitat d´escoltar tots aquests temes. M´has obert la gana de tornat a escoltar-te. Això és el que ha pasat en aquest concert i això si que es culpa teva, Pat. Va acabar el concert amb l" Are You Going With Me?" però desprovist d´emoció, al menys com jo estava acostumat. El públic estava entregat però crec que es va contagiar d´aquesta fredor. Potser les absències em van condicionar massa, tot i que vaig anar al concert sense cap expectativa, obert a tot. Això comentava al acabar el concert a l´Antonio i la Irene, als que vaig trobar a l´ accedir al recinte. Va ser una sorpresa, encara que no vam poder seure junts perquè les entrades eren numerades.



Estaré eternamenr agraït al Carlos per haver-me donat a conèixer a aquest gran músic. La seva música ha estat present en moltes etapes i moments de la meva vida. Potser seria la banda sonora principal del meu recorregut per aquest planeta.


lunes, 14 de agosto de 2023

Octubre 2022-Juny 2023. Curses i caminades

Des.de la crónica de la Matagalls-Montserrat del mes de setembre no he fet cap entrada. He estat mandrós i no m´ha vingut la inspiració. Ara, set mes desprès, i encara sense ganes, faré un resum de les meves activitats perquè no se m´acumuli la feina. No vull tenir tantes coses pendents o m´explotarà el cap. No ha estat malament. No participo en tantes curses o marxes com fa uns anys, però encara em mantinc en bona forma. El fet d´anar mès a poc a poc no em preocupa. En realitat puc dir que estic gaudint mès que mai.


Si algú llegeix aquesta crònica no sabrà, com és lògic, que ara mateix la estic fent de nou. Si faig l´excercici d´escriure sobre les meves curses és per explicar alguna cosa diferent a una simple descripció de la mateixa: punt de sortida, distància, desnivell acumulat, llocs per on passa, organització, etc. Per tot això ja hi ha Wikiloc, una eina molt útil. M´agrada més parlar de sentiments, d´emocions i d´experièncias amb altres persones. Per que al cap i a la fi, quan decidim fer una cursa de muntanya o una caminada de resistència el que busquem és viure amb majúscules. Gaudeixo dels records, dels paisatges, de les persones que trobo o que m´acompanyen i els meus sentiments s´intensifiquen. Estimo més als meus i tot el que pasa pel meu cap es torna mès positiu i bonic que el dia anterior.



També vull dir que he estat lluitant amb mi mateix abans d´escriure tot aixó. Ha estat un matí molt maco. He fet la meva sortida de diumenge per Sant Llorenç del Munt, aquesta vegada sól, ja que el meu amic i company habitual, l´Antonio, es troba de viatge. Pensava reprendre la crònica i he decidit que no pagava la pena continuar-la tal i com la estava fent. La lliuta a la que faig referència ha estat entre començar a escriure o escoltar música. I he tingut un d´aquells moments màgics que fa uns anys acostumava a viure. He punxat un tema i de cop, se m´ha obert tot un món, tot un reguitxell de temes musicals al cap, un rera un altre i no podia deixar de fer-ho. He gaudir molttísim i m´ha servit d´inspiració per continuar fent aquesta crònica, encara que ara ja no tinc temps per continuar fins un altre moment. Em toca refer tot el que ja havia escrit, que no és poc.

30.09.2022 Primera Marató de Muntanya de Catalunya 42 kms +1800 m. Sant Llorenç Savall.

Aquesta és la Marató de Muntanya que he fet mès vegades, potser per la proximitat a casa. Si no tinc cap altre objectiu a la vista m´acabo apuntant. A més, en aquesta edició feien un preu especial a les persones aturades, com era el meu cas, i aixó em va acabar de convèncer per ferla un altre vegada. També suma el fet de que sóc un enamorat de Sant Llorenç del Munt.



Ja he fet varies vegades una crónica d´aquesta cursa i més o menys ès sempre el mateix. Coincidint mab el canvi horari podem dormir una hora més i sortir ja de de dia a les 7 del matí. Abans, en el pavelló del poble, recollim el dorsal i és un bon moment per fer la xerrada amb persones conegudes. A les 7 donen el tret de sortida i s´acaba la xerrameca.



El primer tram fins a la casa de La Muntada és tot per pista i aixó fa que no es facin taps. Aquí la cursa ja posa a cadascú al seu lloc. Jo, com sempre, em vaig quedant a la cúa. Se perfectament quin ès el meu ritme i acabaré per avançar a alguns corredors que no han dosificat bé la distància. Des-de La Muntada es puja a Castelldepera i enfilem cap a La Roca Sereny, la qual vorejem per la seva dreta sense fer cim. Fa uns anys si que es pujava a aquest magnífic turó. Passem per l´Era Ventosa i baixem cap al Marquet de les Roques (avituallament). Passada aquesta magnífica edificació modernista comença la festa. Un factor al meu favor és el coneixement de la zona. Pugem  fins al Collet del Llor, des-de aquí al Coll d´Eres (avituallament), i seguim fins La Mola, el punt més alt de tota la cursa (1104 m), després de recòrrer una mica més de 19 kms. L´objectiu era passar fregant les tres hores i  ho vaig aconseguir. Ara toca fer un llarga baixada fins Les Arenes, tocant al riu Ripoll. A partir d´aquí alternem trams de corriol i de pista amb tendència de pujada peró que en molts moments es deixen còrrer. Em sento molt bé en aquest tram i avanço a uns quants corredors. Arribem a l´emita de Sant Jaume de Vallverd (avituallament) i fem un últim tram de pujada, que a aquestes alçades de cursa es fa bastant dur. Quan arribem a dalt, passat el km 37, tot és baixada fins a Sant Llorenç. Mantinc un estira i arronça amb un altre corredor als últims quilòmetres però finalment no aconsegueixo avançar-lo. Ho hem passat be.



El meu temps ha estat de 5:58:37, mès o menys igual que sempre. La possició, la 145 de 180 arribats.

25.12.2022 Pujada a La Mola per Nadal. 3,9 kms +465 m

Ja he perdut el compte de les vegades que he fet aquesta pujada. Fa uns anys no sabia que hi havia tanta gent sana que puguès fer una activitat d´aquest tipus un dia de Nadal. Pensava que la majoria de la gent estaria dormint "la mona" desprès d´una nit d´excessos. Sempre m´agrada ferla per ser un dia tan especial. No he fet mai la inscripció per avançat, la faig el mateix dia de la cursa. Al arribar, sempre hi ha la mateixa persona (o sigui que ja és un clàssic) preguntant a la gent si és la primera vegada i els deriva cap a una taula o un altre. Si l´has fet els últims anys ja tenen les teves dades i la inscripció és molt ràpida. Em fa gràcia la situació, crec que jo seria capaç de fer la seva feina desprès de tantes vegades escoltar les mateixes paraules Costa llevar-se al matí havent dormit tres o quatre hores però sempre m´obligo i ho faig. "Pensa en la recompensa", em dic a mi mateix. L´ambient és magnífic i al marge de les persones que paguem una inscripció, puja molta més gent per animar als corredors a la part final. També trobo sempre a moltes persones conegudes, be participants o be persones que fan el camí a peu per animar. 


Aquest any he pujat molt bé i he acabat amb un temps de 35:44 i la possició 133 de 249 arribats. Desprès de xerrar un mica toca baixar un altre vegada al punt de sortida a Can Robert, per gaudir d´unes taules plenes de dolços i de beguda, inclossos porrons de cava. També he de dir que m´agradava més quan donaven coca de vidre. No es pot tenir tot. 



29.01.2023 Mitja Marató de Terrassa.

Una any més he fet la cursa de casa i ja son 18 edicions completant aquesta mitja marató. Tic un vincle emocional amb aquesta prova. Va ser la primera mitja marató que vaig fer i això va supossar un abans i un desprès, no sól com a corredor, sinò com a persona. Entrenar, fer curses, viatjar, conèixer el territori, ha canviat la meva vida. Constancia, perseverància, esforç, tot això m´ha servit per afrontar les meves pors, m´ha fet mès fort i m´ajudat a aconseguir objectius a la vida que abans em semblaven impossibles. I no parlo només d´objectius esportius, sinò vitals. També m´agrada molt que la Mayte sigui al carrer, al costat de casa, quan jo passo. Ella em fa fotos i jo li llencó petons a l´aire impulsats amb l´ajuda de les meves mans. 




Ha estat la primera vegada que he corregut sense expectatives i finalment ho he aconseguit. Be, si sóc sincer, no ha estat del tot així. Realment, em vaig proposar l´objectiu de fer un sub 1:45. "Sense pressió. Si no pots, no miris el rellotge, gaudeix de la cursa i de l´ambient de la ciutat", pensava jo. Com sempre vaig sortir més ràpid del que tocava, però no em sentia forçat, i vaig provar d´aguantar. Estava situat entre les llebres de 1:40 i 1:45. Així va ser fins el km 14 a on, sense saber ben be com, em va atrapar el grup de la llebre d´1:45.



A partir d´aquest moment vaig intentar engantxar-me a aquest grup, cosa que no acostuma a passar quan un grup t´avança, peró aquesta vegada si que ho vaig poder fer. Ens trobavem a la part més suau de la cursa i aixó em va facilitar la feina. El grup ja s´havia desfet, així que vaig acompanyar a la persona de referència, membre de corredors.cat, igual que jo. El cas es que vam fer aquests quilòmetres tots dos plegats, xerrant, i ens vam plantar a la línia d´arribada. Al final, amb un petit esprint, vaig aconseguir acabar amb un temps d´ 1:44:47.  La possició ha estat la 432 de 831 arribats.


Molt content amb la meva marca i amb aquesta nova versió com a corredor.

26.03.2023 Ruta dels Tres Monestirs 54´4 kms +2142 m.

Un dissabte, el company Jordi, del grup de corredors Els Mossenaires em va fer una pregunta: faras aquest any la 3 monestirs?. Aquesta opció no havia passat pel meu cap però en aquell moment em vaig plantejar la possibilitat de fer-la. L´havia fet per última vegada l´any 2003, o sigui, fa 20 anys. Així que, quan van obrir les inscripcions, no vaig dubtar en fer la meva. El plan era anar amb el Jordi i el seu fill. Per a mi era tot un repte perquè no estic acostumat a fer marxes llargues acompanyat de ningú a no ser que sigui del meu amic Antonio. 

L´hora de sortida d´aquesta marxa és entre les 5 i les 6:30 del matí. No és una cursa, és una caminada de resistència no competitiva. No es publiquen classificacions, nomès la llista de les persones que han completat la totalitat del recorregut abans de les 20 hores del mateix diumenge. De entrada i per no molestar a ningú vam decidir anar en tren fins Sant Cugat ja que el primer tren des-de Terrassa sortia a las 5 del matí. Finalment vaig anar en cotxe, ja que en Xavi, el mateix al que vaig fer referència en la Matagalls-Montserrat, es va oferir a portar-me ja que ell també hi anava acompanyat dels seus dos fills, l´Oriol i el Gerard. El Jordi també va anar en cotxe finalment, la seva dona el va portar a la sortida. Jo vaig deixar el cotxe al matí del dissabte a Monistrol. Crec que l´hora de sortida no la van tenir en compte en el moment d´escollir la data ja que va coincidir amb el canvi horari, o sigui que a més a més de matinar molt s´afegia una hora menys pel canvi d´hora. Tot aquest rotllo dels cotxes ho explico perquè serà rellevant al final d´aquesta crònica.



Bé, en tot cas, vam poder sortir bastant d´hora gràcias al Xavi i a la companya del Jordi al que, per cert, vaig trobar de seguida acompanyat del Roc, el seu fill. Era negra nit i vam sortir amb el frontal engegat. Caminem cinc o deu minuts i començem a trotar a veure com respon el cos. Tot va be, així que agafem una mica de velocitat i no parem d´avançar gent en una llarga filera de frontals. Arribem al primer avituallament a on mengem i bevem una mica i continuem. En una zona de camps, a prop de Terrassa, es fa de dia. Al barri de Les Arenes trobo al Manel. Feia anys que no el veia. Havien tingut molta relació fa uns anys i em va fer moltísima ilusió. Estava acompanyada per un noi al que no vaig conèixer, però després vaig saber que era l´Arnau, el seu fill, al que havia vist moltes vegades quan era petit. Així ès la vida. Tens una relació intensa durant anys amb algunes persones i de cop s´acaba. Anys més tard ja no coneixes al seus fills amb els que vam estar junts durants tants caps de setmana a la casa d´un amic comú, a Sils. Ens vam abraçar i em va acompanyar una estona. Ell és del Centre Munyanyenc Sant Llorenç i estava controlant el pas del participants. També em va dir que a l avituallamet estava la María José, la seva dona a la que també vaig saludar amb molt d´afecte. Doble ilusió. Ens mengem un magnífic entrepà de butifarra que ens dóna forçes per continuar.



Durant tot aquest tram no paro de xerrar. Estic a la meva ciutat i recordo tots aquets lloc per on passa la marxa i em venen records de la meva infantesa, quan tots aquests edificis no existien i tot eren camps de blat plens de roselles a la primavera. Vaig pensar que potser era millor callar una estona. Conec al Jordi des-de fa uns 10 anys, però nomès de trobar-nos els dissabtes amb els Mossenaires. Es posible que estigui parlant massa i potser molesto una mica. El Roc pensarà que em passo el temps explicant batalletes com "El abuelo Cebolleta" i no li falta raó. Així que decideixo moderar els meus comentaris. També es cert que caminar-córrer en silenci, escoltant a la natura, tampoc està malament, M´atreviria a dir que està molt bé.



Passem per Matadepera i comença la pujada a La Mola. El meu ritme és lleurerament superior al del Jordi i el Roc, però vaig afluixant per pujar plegats. Trobem companys del grups Els Mossenaires pel camí i xarrem animadament. Jo arribo al cim una mica abans que els meus companys de travessa i trobo més gent coneguda a dalt. Caminar, còrrer i xerrar, igual que fem cada dissabte. Ara tocar baixar fins a l´avituallament de la Torre de l´Angel. Estem contents, jo fins i tot una mica eufòric, com sempre que faig aquest tipus d´activitat. Continuem i arribem al següent avituallament, a la Casa de l´Obac. En aquest tram el Roc ha tingut una petita ensopegada i nota una mica de mal a un abductor. El seu pare insisteix en que si li fa mal és millor plegar però en Roc va fent i no vol. Crec que pateix més el pare que el fill amb aquesta situació. Cada cop, el ritme meu és més alt que el seu i haig d´anar esperant a les cruïlles per continuar plegats. A la casa de Les Vendranes decidim que jo continuï al meu ritme. Ja els esperaré al Monestir de Montserrat ja que els haig de portar en cotxe fins a Terrassa una cop acabada la ruta. Passo per Vacarisses, Monistrol i enfilo la pujada a Montserrat. Em trobo molt bé tota la estona. Arribo amb un temps de 9 h 12 min. 25 minuts més tard ho fa el Roc i 20 minuts desprès arriba el Jordi. Ja estem tots trets, tot a anat bé. 

Ens dispossem a baixar en el cremallera ja que jo tinc el cotxe a Monistrol però ens trobem a dos Mossenaires allà que també han fet la travessa. Em sap greu però no recordo el seus noms. Ells tenen el cotxe a dalt o sigui que baixem amb ells i ens acompanya un altre home que s´afegit al grup i que també és de Terrassa. El conductor torna a pujar per recollir a la seva germana que també està fent la travessa i la resta contiuem fins a Terrassa amb el meu vell cotxe però que encara em fa un bon servei. Arribem a casa després d´una animada conversa al cotxe. Ha estat un bon dia.



Vull donar les gràcies al Xavi per portar-me fins a Sant Cugat i al company Mossenaire per baixar-nos a Monistrol. Si ho haguèssim planificat no ens hauria sortit tan bé.

30-04-2023 Caminada Riudoms-La Mola-Riudoms. 53,5 kms +1600 m.

Aprofitant que la Mayte havia marxat a Córdoba amb una amiga i que el dilluns era 1 de Maig, o sigui festiu, em vaig inscriure en aquesta marxa. Ja l´havia fet l´any 2009, quan vaig completar la Copa Catalana de Marxes de Resistència, peró en aquella ocasió no vam pujar  a la Mola de Colldejou degut a condicions meteorològiques adverses. Ens vam saltar aquest tram i em vaig quedar amb ganes de conéixer aquesta roca gegantina. Ara tenia al davant la possibilitat de fer-ho.



A quarts de cinc del matí sortia de casa en direcció Riudoms. A les 6 recollia el dorsal i prenia un café, cortesia de l´organització. Donen el tret de sortida i després de caminar una mica començo a trotar. Mica en mica vaig incrementant el rirme. Corro sense aturades fins el poble de Riudecanyes, al km. 11 aproximadament, El terreny és pla i transcorre per zona agrícola. A Riudecanyes hi ha un avituallament i passat aquest el camí comença a pujar una mica peró sense decissió, amb timidesa. Passem el pantà, pràcticament buit, i podem seguir corrent, el terreny ho permet. Més endavant comença la pujada de debó. Fins aquí he estat situat més o menys amb un grup que ens avançavem els uns als altres, sempre les mateixes persones. La pujada posa a cadascú al seu lloc, és força explosiva. Fem uns 350 m de desnivel en el tram fins al Castell Monestir d´Escornalbou, a on faig un entrepà gaudint de les vistes, peró que no seran res en comparació a les que gaudiré a partir d´ara. Baixem al poble de l´Argentera i començem un altra pujada fins arribar al Parc Eólic del Trucafort.



Aquí les vistes de la Mediterrànea són encara molts millors. Ens trobem envoltats per grans molins de vent, molts molins de vent diria jo. Son enormes i no puc deixar de mirar-los. Son a ple funcionament i fan un soroll ensordidor. No puc gaudir del silenci propi de la natura però a ´l´hora és una sensació hipnòtica. Estic atrapat en un mon de moviment i soroll en mig de la natura i em sento be. Imaginava a Miquel de Cervantes intentant descriure la lliuta del seu Quixot amb aquest gegants contra els que no te, ni tenim, res a fer. M´ho passo be amb aquests tipus de pensaments. Després d´atravessar el parc eòlic baixem fins a una carretera, però de seguida pugem un altre vegada, després de l´avituallament. Ens enfilem cap amunt, direcció La Mola de Colldejou. A mida que avançem les vistes van millorant i el camí es cada cop més vertical. Superem una canal i aribem a l´últim tram, que sembla més un ambient d´alta muntanya que no pas un modest cim de la costa catalana (921 m). Molt maco. A dalt les vistes son superbes. Ha pagat la pena venir, només per gaudir d´aquesta zona.



Estic al km. 28 aproximadament, o sigui una mica més de la meitat de la marxa. Fins ara no ha fet massa calor i s´agraieix. Ara toca baixar fins al poble de Colldejou i progressar per corriols fins a la zona de roca roja, per la que pujem fins al Collet Roig i baixar a la famosa i frequentada ermita de la Mare de Déu de La Roca, molt a prop de Montroig del Camp. El camí ja ha baixat del tot i tornem a travessar camps, en aquesta ocasió d´oliveres. La calor ara si es molt intensa. Penso en els que encara estan enrera i com els afectarà tanta calor durant unes quantes hores més. Jo intento còrrer tot el que puc per arribar l´ abans possible, però no tiro, els meus ritmes són fluixets. La calor m´està passant factura. No paro, de vegades camino una mica, per recuperar, però nomès tinc un obectiu: arribar. Feia temps que no patia com estic patint avui i aixó que és pla, encara que amb una mica de tendència de pujada. I aixó, quan vas justet ho notes de seguida. Finalment arribo a Riudoms. He invertit 8 hores i 22 minuts. 




Durant els últims quilòmetres ho he passat malament. En aquest tram el meu cap ha entrat en pensaments negatius. Estava emprenyat i anava renegant de tot. Arribo a la conclusió de que ès un mecanisme d´autodefensa, necessito descarregar-me, i em ric de mi mateix. També sé que arribarè i podre menjar, beure, fer una bona dutxa i després, encara que hagi de conduïr fins a Terrassa, podré descansar i relaxar-me al sofà de casa. Com sempre. I a sobre demà es festa. No m´agrada patir, però s´ha d´aprendre a fer-ho. Es part de´aquest tipus d´activitats.  Com es diu en castellà "quien algo quiere algo le cuesta".

17 de Juny del 2023. Transfonterera Cap de Rec. 49 kms +2500 m.

Un dia vaig rebre un Whastapp del meu amic Ernesto. "Aquest any penso fer la Marxa de Cap de Rec, t´animes i la fem plegats?". L´última edició en que vaig participar va ser l´any 2010 i em feia ilusió tornar a fer-la. Aquesta és una prova d´aquelles que deixen marca: paissatges espectaculars d´alta muntanya, duresa i molta aigua. Li vaig dir que si, que comptés amb mi. Així que quan van obrir les inscripcions no vaig trigar en fer la meva.

El divendres dia 17 a la tarda ens vam trobar al Refugi de Cap de Rec ja que l´Ernesto pasava uns dies a Ribes de Fresser i jo pujava des-de Terrassa. Vam sopar cómodament al costat de la seva furgoneta i poc passades les 10 de la nit ens ficavem al sac de dormir.



A les 5 del matí sonaven les alarmes dels mòbils. Recollim el dorsal i mengem una mica. Fa una mica de fred però ens decidim pel pantaló curt, en poca estona ens sobrarà la roba. A les 6 donen el tret de sortida.



De entrada baixem fins al poble de la Vilella. Abans hi ha havia aquí el primer avituallament però ara hem de continuar fins a Can Jan de La Llosa, al km. 7,4. Mengem, bevem i cotinuem. Els rius baixen amb força aigua, bastant mès del que esperava. Continuem amb pas tranquil, sense còrrer fins al Prat Xiuxirà, segon avituallament, al km. 12,7. Aquest avituallament és més complert que l´anterior. Aquí comença la pujada de veritat fins al Port de Vallcivera. En total remuntem uns 1100 m de desnivell. Arribem al port ,a l´estany de l´Illa i en un moment ens plantem al refugi del mateix nom, al km. 18,3 i tercer avituallament.



Ara toca fer una llarga baixada en un entorn preciós, amb molta aigua. Ens trobem a la Vall de Madriu. El nostre ànim ès bo. No parem de xerrar de tot, especialment de música. L´Ernesto és una bona companyia. Ell está més fort però s´adapta molt bé al meu ritme. Trotem a la baixada ja que sabem que a la part final segurament tindrem pluja. A la sortida ens han advertit que aquesta circumstància es pràcticament segura. Començem a avançar gent. Un tram de pujada dona pas a una forta baixada fins a la Font de la Closa, al km 30 i final per als participants de la marxa curta. Aquí ens aturem una estona, mengem força i carreguem aigua. Ara toca el tram més dur de tota la marxa. Tenim 1400 m. de desnivell fins al Coll de Sant Vicenç, però la part més dura és fins al Refugi de Perafita. 




Primer baixem una mica però no aribem a trepitjar l´asfalt andorrà. La pujada fins al refugi es constant i força vertical. Baixa aigua per totes bandes. El camí va fent ziga zagues per dins d´un magnífic bosc. Els meus quadriceps començen a patir de valent. Es questió de temps patir rampes. Arribo tocat al refugi però no hem deixat d´avançar gent. Som al km. 36,6 i al cinquè avituallament. Prenc un Ibuprofè a veure si marxen les rampes. Encara falta desnivell però la pujada ja no és tan dura com a la part anterior. Ara avancem per una zona herbosa sense bosc i podem veure tota la pujada fins al Coll de Sant Vicenç, a una 2500 m d´alçada. L´Ernesto va una mica davant meu. Arribem al coll i tornem a entrar a Catalunya. Iniciem la baixada fins al Refugi dels Estanys de la Pera on hi ha l´ùltim avituallament. Som al km. 40,7. Arriba la pluja anunciada i ja no ens deixa fins a l´arribada. Correm tot el que podem ja que ara tot és pla i baixada. A moments la pluja cau amb força. Nosaltres arribem en 10 h 30 min. Penso en els que venen darrera, a nosaltres la pluja nomès ens ha caigut l´última hora i mitja. 


A l´arribada ens fan una fotografia i ens donen una entrepà de butifarra. Mentres ens el mengem comentem la jugada. Estem força content de com ha anat tot. Es una marxa molt maca, dura, amb terreny d´alta montanya i força aigua. Fem una café abans d´agafar el cotxe per tornar a casa. He gaudit molt de la companyia de l´Ernesto, hem xerrat moltíssim i ha sigut tot molt agradable. Ens fem una abraçada i cadacú marxa allà a on l´espera la família. Marxa molt recomenable.